Polítiques o polítics?

No ha d'entendre's aquesta pregunta com una disjuntiva de gènere en la nostra vida política. Afortunadament, i per comparació amb un passat no gaire llunyà, les espanyoles participen activament en la vida interna dels partits i al capdavant de responsabilitats institucionals.

No ha d'entendre's aquesta pregunta com una disjuntiva de gènere en la nostra vida política. Afortunadament, i per comparació amb un passat no gaire llunyà, les espanyoles participen activament en la vida interna dels partits i al capdavant de responsabilitats institucionals. Sense caure en una equívoca complacencia, cal contrastar favorablement el percentatge entorn del terç de diputades del total d'escons al Congrés espanyol amb la mitjana d'una cinquena part de dones parlamentàries a tot el món. En a penes quaranta anys el salt numèric en els temes de gènere a Espanya ha estat quàntic, encara que roman el 'sostre de cristall' per a una efectiva paritat entre polítiques i polítics.

La nostra pregunta concerneix al dilema suscitat per alguns observadors i comentaristes mediàtics amb caràcter previ a les passades eleccions del 24 de maig. S'argumentava llavors que els ciutadans decidirien el sentit del seu vot tenint més en compte a les polítiques i menys als polítics. A la vista dels resultats produïts, convindria afinar el sentit d'aquell auguri preelectoral. Incuestionablemente, la renovació dels representants polítics en institucions locals i Comunitats Autonòmiques ha estat neta i contundent. Sembla evident, així mateix, que bona part dels flamants regidors i diputats autonòmics despleguen ara la seva activitat temptejant el nivell del possible en l'aplicació dels seus manifestos electorals. Les seves polítiques s'anunciaven en la campanya electoral -i en no pocs casos- com un compendi d'intencions i no tant com una exposició detallada i minuciosa d'actuacions concretes. En realitat el que es dirimia en la lliça electoral eren altres factors, entre els quals el de major pes corresponia a la integritat dels polítics.

No ha d'estranyar que per a un alt nombre d'electors hagi prevalgut l'elecció de cares noves. Tal opció resultava més atractiva enfront de les 'conegudes' proposades recollides als programes de les formacions de l'establishment polític. A més, això ha estat congruent amb el nivell d'atipament de bona part de l'electorat espanyol amb la corrupció i impostures desplegades pels partits de govern en els últims lustres. Caldria recollir de tal comportament electoral que molts espanyols s'han desideologitzat i ja no creuen als programes polítics, siguin liberals, cristianodemòcrates o socialdemòcrates? La resposta s'inclina cap al 'no' si observem, per comparació, el que ocorre en altres països europeus. Espero, tampoc hauria de desatendre's com una mera pregunta retòrica.

En temps recents, s'ha assistit a Espanya a una intensificació insospitada de casos de corrupció protagonitzats per militants dels partits més importants des de l'època de la Transició. Cap grey partidària es lliura d'haver acollit a 'ovelles negres', les quals han mostrat sense pudor les proporcions de les males pràctiques polítiques en l'Espanya del tercer mil·lenni. En l'última consulta electoral, com ja es va apuntar en els comicis europeus del 25 de maig de 2014, les propostes de canvis en les polítiques han quedat difuminades per l'envergadura de l'obscenitat dels corruptes. Una obscenitat exposada incessantment --dia sí, dia no-- pels mitjans de comunicació social.

El caire de les eleccions municipals i autonòmiques ha girat entorn del que politòlegs anglosaxons denominen com single issue politics, o conteses electorals concentrades en un assumpte primordial. El repudi de bona part dels ciutadans cap a la indecència de membres destacats de la classe política els hauria motivat a trencar --transitòriament?-- amb el ja conegut, i a atorgar els seus vots a noves formacions i rostres polítics. Com suggereix alguna escola de pensament econòmic formalista, en la interacció entre principals i agents, bona part d'aquests últims haurien distorsionat irremissiblement la confiança d'aquells per realitzar les polítiques preferides per la ciutadania. Les conductes corruptes d'un nombre sempre creixent d'agents polítics haurien invalidat les millores de les polítiques propostes pels principals. Tot indica que la tendència continuarà tret que es generin escenaris alternatius.

El primer d'aquests escenaris afecta a la capacitat dels representants institucionals per visibilizar els desitjos dels ciutadans en canvis tangibles de les polítiques. A tal fi, hauran de demostrar no només la seva força innovadora i un enteniment entre ells mateixos superador d'eventuals desencontres. Posarà a prova, també, la capacitat d'aguant dels protagonistes novells davant les persistents campanyes d'assetjament i enderrocament mediàtiques, bona part de les quals seran aquissades pels interessos polítics en concurrència. Aquesta tasca requereix apartar la novetat i exercitar el tremp, virtuts ambdues que algunes formacions han optimitzat en la seva labor prèvia d'oposició. Ara han de revalidar-la des dels seus càrrecs de govern i en posicions institucionals.

El segon escenari concerneix a la capacitat que demostrin els partits castigats electoralment per detenir la creixent desafecció ciutadana cap a les seves polítiques i guanyar la confiança en el 'factor humà' dels seus candidats. Per a això sembla ineludible l'establiment de codis d'exemplaritat entre la seva militància. Malgrat la seva dificultat, seria aconsellable que es 'desbloquegessin' les seves llistes electorals en les quals amb freqüència troben empar corrompibles i corruptes. De mantenir-se el marc de cooptació interna partidària ja conegut, seran els 'trepadors' i 'arribistes' els qui continuïn maximitzant la seva habilitat per créixer políticament.

Com va succeir després de la mort del General Franco, res impedeix que els partits --vells i nous-- afrontin una nova etapa de renovació. Objectiu d'ella seria rellançar la convivència democràtica a Espanya, assegurant la salvaguarda dels drets humans, la promoció de l'Estat del Benestar i la constitucionalització de l'estat federal plural. Per a un programa tal, ambdues són imprescindibles: polítiques i polítics. Tant munta, munta tant.

Luis Moreno

Professor d'investigació en l'Institut de Polítiques i Béns Públics (CSIC).