Europexit

L'Europa de la crisi ha engendrat dos neologismes: Grexit i Brexit, els quals es refereixen a la possible sortida de Grècia i Regne Unit de l'eurozona i de la Unió Europea respectivament.

L'Europa de la crisi ha engendrat dos neologismes: Grexit i Brexit, els quals es refereixen a la possible sortida de Grècia i Regne Unit de l'eurozona i de la Unió Europea respectivament.

Plans de ruptura en plànols diferents de magnitud i de motivació, que avui es distancien també en la capacitat de concreció. La reina ja va assenyalar el 2017 com l'any del referèndum sobre la permanència o la desvinculació britànica. Però més enllà dels límits perillosos que a David Cameron li agrada transitar -recordi's l'antecedent de la consulta escocesa-, l'amenaça amb la marxa és un arma llancívola que difícilment arriba a manifestar-se com un fet, ja que és una decisió molt embullada en multitud d'actors.

Sense discutir els evidents èxits obtinguts, la Unió Europea ha quedat en un limb estructural sobre una bifurcació de velocitats econòmiques, no és un estat ni una organització internacional, sinó una entitat supranacional que amb prou feines posseeix una fina primacia administrativa i una potestat no tan autònoma sobre la política monetària. El que s'expressava com una novetat institucional, avui s'està transformant en un engendre estancat i descoordinat que ha disminuït la intensitat de la seva dispar ampliació i que es recent en progressives empentes centrífuges.

Va haver-hi un temps en què en el vell continent va imperar la realpolitik, és a dir, el pragmatisme executat per la diplomàcia darrere d'un equilibri de poders, després al segle XX, va adquirir preponderància la weltpolitik, que a través de la carrera armamentística, va fer desembocar al continent en la Primera Guerra Mundial.

Avui sembla desenvolupar-se una altra doctrina, que té a veure més amb el repartiment de poder entre Brussel·les i els estats membres, en el qual la certesa del benefici de la integració es contradiu amb la pretensió de màxima conservació possible de sobirania. Aquest actual bloqueig d'interessos es podria denominar com tauziehenpolitik, la qual cosa es traduiria com una política de tira i afluixa.

En el context de la globalització, l'abúlia que genera aquesta estratègia és una garantia d'inestabilitat que els mercats castiguen en permanents petites dosis, en un cercle viciós que evita que se surti totalment d'aquesta perllongada crisi.

La gran resposta a la convocatòria del referèndum britànic pot venir a partir de juliol de 2017 en forma d'obertura dels tractats per donar-li vida a un segur de desocupació comuna, una unió bancària i fiscal, al costat de la creació d'un fons monetari europeu.

Donat el risc de seguir perdent influència global, podria ser l'última possibilitat de prevenir que el terme més representatiu de la realitat continental sigui el d'Europexit.

Augusto Manzanal Ciancaglini

Politòleg