Què hi ha de lo meu?

Centenars, milers d'espanyols han acceptat amb resignació ser despatxats a les llistes de l'atur encara que sense entendre molt bé el que passava i portant en el seu pensament la frase d'Almodovar: Què he fet jo per merèixer això?

Centenars, milers d'espanyols han acceptat amb resignació ser despatxats a les llistes de l'atur encara que sense entendre molt bé el que passava i portant en el seu pensament la frase d'Almodovar: Què he fet jo per merèixer això?

En la riba contrària, assistim al vergonyós espectacle dels dedicats al negoci de la política, causants molts del què ens ocorre, fent cruixir els telèfons i saturant els correus electrònics al crit desesperat de: què hi ha de lo meu?

Les llistes electorals s'estan omplint de paracaigudistes que cauen dels cels com a candidats en llocs on no han anar mai ni a prendre una canya. "Encasellats", que es deia en els temps de Cánovas, censats a la carrera en pobles i ciutats per salvar el cul.

Senten el terror d'haver de guanyar-se la vida sense rebre el mannà del càrrec i els diners de tots repartits a trochemoche; mai ho van fer; no sabrien gestionar ni una merceria petita; desconeixen el preu de viure lliure que, per cert, surt car. Contemplen el futur amb l'esperança que un dit màgic els lliuri d'haver de treballar.

Uns apareixeran en les llistes, uns altres exerciran aquest ofici estrany i misteriós que consisteix a assessorar al triat; assessors del no-res, consellers del buit, lladelles enganxades al pressupost.

Fa molt, moltíssim temps, en un partit en el qual militava; temps romàntics; es col·locava en una llista a un candidat sense mèrit personal algun. Vaig preguntar les raons i la resposta va ser: "S'ha comprat un xalet i si es queda fora no podrà pagar-lo". Aquell dia vaig trencar el carnet.

Sota el soroll de les declaracions i les consignes se sent aquests dies un rumor fragorós: Què hi ha de lo meu?