Cicatrius de la crisi

Hi ha dissensió entre think tanks i gabinets d'experts a l'hora d'estendre acta de defunció a la crisi 'interminable'. Alguns analistes menys complaents amb el poder financer han denominat al llarg període de depressió econòmica com la Gran Recessió, encara que assumeixen implícitament una data de caducitat malgrat les proporcions del seu desgavell. 

Hi ha dissensió entre think tanks i gabinets d'experts a l'hora d'estendre acta de defunció a la crisi 'interminable'. Alguns analistes menys complaents amb el poder financer han denominat al llarg període de depressió econòmica com la Gran Recessió, encara que assumeixen implícitament una data de caducitat malgrat les proporcions del seu desgavell. Tard o d'hora, s'argüeix, la crisi conclourà com una profecia autocomplida. Així ha succeït en l'esdevenir de les crisis recurrents del capitalisme modern, i no hi ha raó per pensar que en aquesta ocasió hi hagi un altre final.

El vocable anglosaxó scarring fa referència als danys visibles provocats per una lesió o estat de precarietat en les expectatives vitals de les gents. En ocasions els danys no són aparents, encara que romanen en la psique dels ciutadans condicionant la gestió dels seus riscos futurs. Basti aquesta al·legoria per analitzar alguns efectes de la crisi econòmica en el que concerneix al món del treball i al futur del benestar social. Com ja va avisar el sociòleg Richard Sennett, les conseqüències personals de l'ocupació en el nou capitalisme poden abocar als inadaptados a processos de corrosió del caràcter i d'anomía social. Les relacions interpersonals quedarien determinades per l'efímer, empenyent les conductes asocials cap a l'individualisme possessiu, segons el conceptualitzat premonitoriament pel politòleg C.B. Macpherson.

El crack econòmic mundial es va deslligar al febrer de 2007 amb la fallida de les subprime i les 'hipoteques escombraries'. A fi d'evitar la caiguda incontrolada dels instruments derivats es va acudir al rescat, per part dels contribuents nord-americans, de les dues grans entitats hipotecàries nord-americanes, Fannie Mae i Freddie Mac. Els efectes posteriors de la liquació financera han afectat al conjunt de l'economia global arribant a qüestionar la pròpia lògica de l'economia per promocionar la millora de les condicions de vida dels ciutadans. A Espanya, la contenció de les despeses socials i les retallades del benestar han alterat desigualment les condicions de vida de les gents. El seu major impacte ha estat, precisament, l'augment de la desigualtat entre classes i grups socials, lacerant les legitimitats moral i política del nostre sistema de protecció social.

Potser siguin l'infinitat de ciutadans més joves els qui han sofert les ferides més difícils de cicatritzar. Com és ben sabut, el millor predictor del risc de l'atur és justament l'haver estat aturat. El canvi ocupacional és, a més, un contrastat indicador de mobilitat social a la baixa. Segons l'evidència disponible, ambdues circumstàncies solen combinar-se generant un cercle viciós i establint una regla fatalista: a períodes llargs de desocupació li succeeixen altres caracteritzats per ocupacions inestables i malament pagats. Això seria il·lustrat pels becs aconseguits en els períodes de crisis esdevinguts a Espanya durant els últims decennis. Recordi's que si en 1985 l'atur va arribar a aproximar-se al 22% de la població activa, en 1994 el percentatge va superar el 24%, similar al calculat per l'EPA per a l'últim trimestre de 2014. Com se sap, el mercat laboral espanyol pot crear moltes ocupacions (8 milions entre 1995 i 2008), però destruir-ho també massivament (entorn de 3 milions des de 2008). Els joves són els més perjudicats per la incapacitat del sistema espanyol per preservar 'treballs decents' i limitar l'expansió de les 'ocupacions escombraries' i el seu efecte indesitjat manifestat en la profusió dels assalariats pobres (working poor).

Un de cada dos espanyols en edats compreses entre 20 i 24 anys busca i no troba ocupació, la qual cosa genera una ferida de difícil cicatrització i amb conseqüències deletèries per al seu propi futur laboral. Es calcula que l'increment de l'ocupació juvenil a Espanya i els països de l'Europa del Sud és responsable de l'augment de la desigualtat de rendes (mesurat pel coeficient Gini) en uns 8 punts, el doble del succeït en altres economies avançades del nostre entorn. El descoratjament dels joves-adults, segons expressió encunyada per Alessandro Gentile, ha contribuït a conformar una 'categoria de risc'. Per al també analista, Guy Standing, es tracta d'una nova classe social: el precariat. Tals grups de ciutadans precaris encaren els nous riscos socials en manera transversal i són presa de les proclames ideològiques del discurs asocial. El glamur de l'èxit personal i el miratge de la riquesa encarnat en l'estètica de la individualització tracten d'allunyar-los de l'Estat del Benestar, una institució de la qual es renega per ser costosa i passiva. Es propaga, de tal manera, la paràbola del "vagi jo calent, rigui's la gent". De consolidar-se semblant desafecció, la perspectiva sociotròpica es transformaria en una altra egocèntrica, i s'assistiria a un procés de substitució del compromís participatiu dels joves pel de la seva desmobilització política.

En el context de la mundialització financera assistim al predomini del capitalisme de l'austeritat sobre aquell del benestar que va fer possible les Edats d'Or (1945-75) i de Plata (1976-2008) del welfare. La postrera mundialització econòmica s'obstina a reduir l'escala de les reformes del benestar a dues grans propostes: (a) l'adopció un model d'individualització re-mercantilitzadora, característic del neoliberalisme anglo-nord-americà, o (b) l'assumpció d'un tipus de neo-esclavisme plasmat en el model asiàtic emergent. Aquest últim apunta a una major competitivitat comercial en el (des) ordre econòmic global facilitat per l'absència de drets i tuteles socials, i per una permanent pugna pel regateig i l'espiral comercial a la baixa (race to the bottom).

És improbable imaginar-se una Europa reestructurada d'acord als principis i lògica del model neo-esclavista, la qual cosa sí podria succeir amb l'altre gran model alternatiu. L'opció anglo-nord-americana, més afí als antecedents històrics dels països europeus, es troba massa propera culturalment al Vell Continent per descartar una evolució eventual cap a una Europa asocial. De produir-se, es requeriria una cirurgia plàstica integral que eliminés les cicatrius produïdes per la Gran Recessió. En el nou rostre europeu amb prou feines serien recognoscibles els seus trets constitutius i els seus fonaments institucionals. L'Estat del Benestar, una invenció europea al cap i a la fi, hauria passat als anals de la història com un epifenómeno de la modernitat, o potser no?