CORRUPCIÓ, TABULA RASA

S'estén a Espanya la percepció que la corrupció afecta a totes les ideologies i partits polítics. Tal visió és propiciada no només per conglomerats mediàtics afins a les formacions estigmatitzades pel latrocinio desbocado. És resultat també del creixent sentiment sociotrópico que assigna responsabilitats per igual a tota la classe --casta, asseveren alguns-- política.

S'estén a Espanya la percepció que la corrupció afecta a totes les ideologies i partits polítics. Tal visió és propiciada no només per conglomerats mediàtics afins a les formacions estigmatitzades pel latrocinio desbocado. És resultat també del creixent sentiment sociotrópico que assigna responsabilitats per igual a tota la classe --casta, asseveren alguns-- política. Així, els corruptes en la política només serien el reflex d'unes relacions d'implícita immoralitat social. Si tothom procura pagar 'en negre' en les transaccions mercantils, s'arguye, què pot esperar-se de la integritat dels nostres representants polítics?

Es pondera l'activitat política com a plasmació de les 'males pràctiques' ja imperants en les relacions interpersonals de la nostra societat. Com a conseqüència, es tendeix a fer taula rasa dels comportaments dels polítics. 'Són tots iguals' o 'no se salva ningú', són expressions reiterades pel comú de les gents. El dit acusatorio popular tendeix a no deixar canya dreta en l'exercici del noble art de la política al nostre país. De resultes, es consideren del mateix calibri malifetes diverses que són incommensurables entre si per l'abast de la seva realització o dels seus efectes. Equiparar, per exemple, un error administratiu en la realització telemàtica d'un treball acadèmic a l'apropiació indeguda de milions d'euros de l'erari públic, serveix d'il·lustració del sofisma més insistentment propagat en l'Espanya electoral de 2105.

En un recorregut invers al que plantejava el filòsof de l'empirisme, John Locke, la ment política dels espanyols sembla que ha de configurar-se com una tabula rasa o pissarra en blanc incapaç de distingir els diversos efectes de les corruptelas vàries. En ser totes anivellades amb el comú denominador de la immoralitat abstracta, no seria possible per als espanyols desenvolupar una idea total de la seva pròpia experiència política. S'hauria tornat, de tal manera, a la candorosa percepció d'un món sense arestes ni perfils en el qual no cal separar el gra de la palla. I en el qual tota conducta espúria està justificada.

Agreujant del procés d'indecència política és la seva suposada 'democratització'. És a dir, la rampant obscenitat i exposició pública dels successos infames impliquen discrecionalment a decisores públics de dreta, centre i esquerra; el que els posaria a tots ells en un mateix plànol de culpabilitat. A més, l'exhibició impudorosa de les conductes reprovables, tan característiques en el meridión europeu, alimenten els judicis aviesos dels nostres socis europeus. Noti's que ells solen mostrar un zel efectiu a tapar les seves vergonyes després de les portes tancades ('behind closed doors').

No semblen existir eximentes ni tipologies en el desplegament de les conductes reprovables. El mateix seria acceptar el suborn d'un inversor privat per aconseguir una requalificació urbanística, posem per cas, que dilapidar els diners dels contribuents per incrementar el lucre privat d'uns pocs. Però la traïdoria dels depredadors de les arques públiques és una circumstància agreujant de la responsabilitat criminal. Es tracta, com se sap, de l'ús d'instruments, tràmits o mitjans en la comissió de la corruptela que procuren evitar risc algun per a l'executor del delicte. Quin pràctica podria ser més traïdorenca que escudar-se en la legitimitat atorgada pels ciutadans, després de la celebració d'unes eleccions democràtiques, per cometre una infracció en benefici propi?; què millor justificació immoral que enriquir-se personalment sent representant popular?

És una assumpció generalitzada en amplis sectors socials que els corruptes es van 'de rositas'. Se significa amb això que, després de la reprovació i sentència dels actes comesos, els polítics implicats mantenen com a propis els fruits de les seves presses. En el cas del robatori de diners públics està per cerciorar-se que els culpables retornin el furtat. Fa uns anys es va produir a Itàlia un cas de corrupció que va implicar a un dirigent d'un partit menor que havia rebut ingents quantitats de diners públics, i que ell havia camuflat en benefici propi. Amb tals guanys l'implicat va incrementar el seu patrimoni personal amb la compra d'un luxós apartament en el centre de Roma. En una arrencada de penediment, el polític es mostro 'disposat' a negociar una quitació de la seva peculio personal, però mantenint la seva suntuario habitacle.

A més de la devolució dels diners robats als contribuents pels corruptes confesos, els mitjana farien bé a generalitzar la seva indispensable labor d'informació mostrant els casos d'enriquiment visible i escabrós per part de polítics que, després de la seva etapa com a representants polítics, exhibeixen sense pudor els seus signes de riquesa. Abunden casos de treballadors per compte que, després del seu pas per les institucions, s'han convertit en 'milionaris'. Els efectes patològics de tals casos en les actituds i creences dels electors són deletéreos, encara que necessiten exposar-se a la llum pública.

No estranya que el nivell i impunitat sigui major en aquelles societats com l'espanyola on sembla acceptar-se la visibilitat de les corruptelas amb resignació i fatalitat. Però com precisament ja va apuntar Karl Popper, els electors en una societat oberta mantenen incólume la seva capacitat de canviar el govern. Segurament no puguin alterar com podrien desitjar les conductes corruptes inherents a la condició humana. Però si poden triar a altres representants alternatius, per a això han d'interessar-se en el debat de programes i manifestos electorals, i en la valoració ètica dels candidats i aspirants al poder institucional.

La política pugues i ha de ser revitalitzada en aquest any de consultes electorals a Espanya. Com ja apuntés Joaquín Costa en el trànsit finisecular vuitcentista, es requereixen 'cirurgians de ferro' per desactivar la corrupció que, com aleshores, tant va condicionar a la Restauració borbònica (1874-1931). Es tractava llavors d'un sistema caciquil on, segons el pensador aragonès, predominava 'el govern dels pitjors. Les idees regeneracionistes van tenir un gran impacte en el seu temps, però van caure en sac trencat. El fracàs de tals idees va conformar un dels factors més decisius en el procés de desestructuració que va culminar en la nostra devastadora Guerra Civil. És desaconsellable transpolar mecànicament escenaris del passat a situacions actuals i de futur. Però de la superació de les polítiques negatives del chalaneo i la corrupció a Espanya depèn, així mateix, que puguem preservar la cohesió social d'els qui habitem la més espaiosa casa comuna europea.