El poble sense rostre

Ja s'ha parlat molt de la sang que va córrer a París recentment, però cal referir-se també a termòmetres més reals pel que fa a la quotidianitat del que succeeix socialment allí i en diversos altres llocs; com l'experiment del periodista jueu que es va passejar durant hores pels carrers de la ferida capital francesa amb un kipá.

Ja s'ha parlat molt de la sang que va córrer a París recentment, però cal referir-se també a termòmetres més reals pel que fa a la quotidianitat del que succeeix socialment allí i en diversos altres llocs; com l'experiment del periodista jueu que es va passejar durant hores pels carrers de la ferida capital francesa amb un kipá i que va rebre infinitat d'insults i escopinyades per part dels transeünts musulmans.

L'islam segueix estant en conflicte amb gairebé totes les civilitzacions confrontants, sigui a Txetxènia amb els russos, en Xinjiang amb els xinesos, a Gaza amb els jueus, en el nord de Nigèria amb els cristians, o a Caixmir amb els hindús, i al seu torn, se segueix entreteixint amb occident a través d'una tortuosa relació històrica de colonitzacions, migracions, guerres i atemptats.

Però més enllà d'aquestes evidències, que podrien donar la raó a la teoria de xoc de civilitzacions d'Huntington, és imprescindible intentar deconstruir l'islam, travessant tant les seves branques com les ètnies que les professen, fins a arribar a cada individu emboçat per començar a singularitzar i poder per fi veure els rostres límpids dels protagonistes dels més sanguinaris enfrontaments, els que es donen en la intimitat de la seva idiosincràsia, on víctimes i botxins són dominats pel vetllat semblant d'un profeta que es decapita una vegada i una altra.

El trauma del racisme i l'imperialisme ja ha de ser superat per enderrocar la intangibilidad de les cultures, que són el resultat de l'acció humana, i avui estan més entremesclades que mai, per la qual cosa la ingerència mútua és inevitable i l'activitat és cada vegada més potent.

Desigualtat, interessos econòmics i intromissió, són condicions necessàries de la violència que occident ajuda a generar però disten de ser suficients per tancar els ulls i descansar en una tolerància hipòcritament comprensiva per l'ajenitat cultural.

La substitució de la coerció no pot ser l'omissió, la responsabilitat avui és global, sense atribucions etnocentristes, però amb capacitat de fomentar una dialèctica, que sense aspirar a leviatans totalitzadors que ataquin les diferències, permeti sincronitzar mínimament els projectes humans en plànols lògics de convivència equilibrada.

Avui és imperiós intentar albirar cada rostre, sigui aquest el d'un profeta del segle VI o el d'una dona sotmesa al segle XXI. Només així es podrà arribar a desemmascarar la sagrada brutalitat dels terroristes encaputxats i per fi observar els trets del lliure.