AUTOLESIONS POLÍTIQUES

L'ús de l'expressió 'to shoot oneself in the foot' (disparar-se al propi peu) està estès en l'argot polític anglosaxona. Com succeeix amb altres locucions idiomàtiques, no existeix un únic i exacte equivalent en espanyol. El seu significat està condicionat contextualment i depèn de la lògica situacional on es formula. Traduir-la, per exemple, com 'tirar pedres a la seva pròpia teulada' s'ajusta a la descripció d'un acte contraproduent i amb efectes pèssims per al seu executor. No obstant això, i en relació amb el panorama polític en l'Espanya dels últims temps, cal incidir en una altra accepció de la frase.

L'ús de l'expressió 'to shoot oneself in the foot' (disparar-se al propi peu) està estès en l'argot polític anglosaxona. Com succeeix amb altres locucions idiomàtiques, no existeix un únic i exacte equivalent en espanyol. El seu significat està condicionat contextualment i depèn de la lògica situacional on es formula. Traduir-la, per exemple, com 'tirar pedres a la seva pròpia teulada' s'ajusta a la descripció d'un acte contraproduent i amb efectes pèssims per al seu executor. No obstant això, i en relació amb el panorama polític en l'Espanya dels últims temps, cal incidir en una altra accepció de la frase.

Per evitar anar al camp de batalla, l'autolesió ha estat en ocasions el recurs posat en pràctica per conscriptos reclutats per combatre en les conteses bèl·liques. En la genial novel·la de Jaroslav Has?k, el protagonista (el bon soldat ?vejk) recorre a el seu enginy per, després d'una llarga peripècia a manera d'anábasis, poder escaquearse de pegar tirs durant la Primera Guerra Mundial. En altres circumstàncies personals --ben anessin dramàtiques o inconfesadas-- els soldats recorrien al tir en cames o peus per ser hospitalitzats i defugir així de la seva presència en el front. En política, 'pegar-se un tir en el peu' pot entendre's no només com la comissió d'un error tàctic, sinó com una acció que esbiaixa acudir a la pugna electoral amb autèntiques ganes de competir. Així semblen il·lustrar-ho els esdeveniments recents en els quals s'han vist involucrades formacions nuclears del nostre sistema de partits: PP, PSOE i IU.

Potser hagi estat la decisió de la direcció federal del PSOE de suspendre a la dirigencia de la seva organització a Madrid la que hagi causat major revolada. Tampoc ha deixat de sorprendre la dimissió de la candidata d'IU a la Comunitat de Madrid, per semblants desencontres orgànics. A l'hora de redactar aquestes línies, el PP seguia deshojando la seva particular margarida per designar al seu candidat/a a l'alcaldia de Madrid. Certament, l'oferta d'Esperanza Aguirre a liderar la candidatura popular al consistori madrileny hauria de ser presa en compte pel seu partit. Però la gestió d'aquesta oferta també havia adquirit maneres d'inefable autolesió política.

Com a explicació de l'anterior, caldria aventurar la hipòtesi que els partits antedichos han caigut presa del seu propi tacticismo en aquest any electoral. Les urgències provocades per les dades de les enquestes serien responsables --en no poca mesura-- de moviments precipitats i fins a atropellats. El contingent hauria passat a prevaler sobre l'estructural. No cal estranyar-se que els ciutadans menyspreïn creixentment 'velles' propostes d'última hora freturoses de credibilitat i consistència. Com a electors busquen en el 'nou' algun agafador d'esperança contra el fingiment i l'engany que, amb tanta freqüència i aparença de debò, s'han propagat en les pràctiques d'alguns dels denominats 'polítics professionals'. Aquests últims han fet evident el que ja se sospitava: com els seus programes ocultaven agendes opaques i portaven a efecte el que les seves paraules deien repudiar. Les denominades targetes' black' són un exemple socràtic de com ennegrir la noble aspiració kantiana de vincular èticament moral i política.

En realitat, i analitzant els comportaments airejats pels mitjana en el cas Bankia, es pot trobar el fil a la madeixa del passat de despropòsits forjat per responsables i representants partidaris. L'aflorament públic d'aquest escàndol ha contribuït a fer visible als espanyols les males pràctiques de les actituds cainitas, així com de la consolidació del chiringuismo polític a l'interior dels partits establerts. Sovint, aquest procés ha camuflat amb proclames ideològiques el que en si mateix no era una altra cosa que el desplegament d'interessos personals o d'activitats clientelares. Lamentablement, la qual cosa succeeix a Espanya no és alguna cosa tan singular com podria pensar-se. En el nostre àmbit europeu es reprodueixen situacions similars i el propi president del Tribunal de Comptes italià va constatar fa uns dies que les irregularitats i la corrupció provoquen uns 'efectes devastadors' al país transalpí.

En la casuística de la corrupció política del Vell Continent, dos tipus calen ser destacats com a rellevants en la nostra discussió. El primer, d'índole general, concerneix al finançament dels partits i la seva insaciable voracitat per captar recursos amb finalitats orgàniques i propagandístics. El segon, en clau interpretativa personal, ha vingut conformat pels incentius per assumir càrrecs institucionals --en els tres nivells central, autonòmic i municipal en el cas de nostra gobernanza multinivell espanyola-- a fi d'obtenir prebendes mitjançant requalificacions urbanístiques o d'adjudicacions d'obres i serveis en concursos públics, posem per cas.

Amb caràcter general, en les nostres societats (post) industrials el poder d'emulació ve multiplicat per tota sort d'amplificadors comunicacionales. És per això que inconsistències i impunitats troben un fèrtil camp de magnificación i difusió en els moderns mitjans de comunicació interpersonal i de masses. Les conductes personals i la privadesa s'exhibeixen amb un impudor fins ara desconegut. Els seus efectes patològics en les actituds i creences de les gents són deletéreos. Al contrari de la virtus republicana de la vella Roma, la valentia de governants i emprenedors es manifesta ara a injuriar el públic i en pavonearse del suntuariamente privat. Assetjat pels models alternatius de la remercantilización anglo-nord-americà i el neoesclavismo asiàtic, el model social europeu es compadeix malamente amb els comportaments dels seus polítics i sostenedores. Aquests últims, com exemplifica tristament la imputació per proxenetismo del que ara podria ser President de la República francesa, afecten greument a la legitimitat de la nostra Europa social.

Resta confiar que les autolesionis partidàries no impedeixin als ciutadans espanyols separar el gra de la palla de les propostes polítiques en la múltiple concurrència electoral d'aquest 2015. Pegar-se tirs en els peus pot ser resultat d'actuacions espúries, bé sigui per por o incapacitat manifesta. Però de cap manera ha d'emmascarar la lliure i democràtica pugna electoral dels seus actors principals.