SYRIZA I L'EUROPEÏTZACIÓ

No per esperada ha estat menys oportuna. S'aventurava que la victòria electoral dels 'radicals' esquerrans de Syriza seria un desastre per l'Europa i, molt especialment, per a la seva unió econòmica i monetària (UEM). Amb prou feines transcorregudes unes hores s'afinen les observacions i no pocs comentaris mediàtics minoren els auguris catastrofistes.

No per esperada ha estat menys oportuna. S'aventurava que la victòria electoral dels 'radicals' esquerrans de Syriza seria un desastre per l'Europa i, molt especialment, per a la seva unió econòmica i monetària (UEM). Amb prou feines transcorregudes unes hores s'afinen les observacions i no pocs comentaris mediàtics minoren els auguris catastrofistes.

Certament, cap una interpretació menys desesperançada sobre les desventuras futures de l'euro i del projecte polític europeu, com a conseqüència del crit de rebot a l'austeritat permanent expressat pels electors grecs. En realitat, els efectes de l'èxit de Syriza bé podrien contribuir a fer possible l'aspiració --recollida en el propi preàmbul del constitutiu Tractat de Roma de 1957-- darrere de "una unió sense parar més estreta entre els països europeus". A tal aspiració es refereix el propi concepte d'Europeïtzació. Si ben aquest emmalalteix de precisió normativa, a més de ser polisèmic i subjecte a diverses accepcions, la seva naturalesa dinàmica apunta inexorablement a una erosió de la sobirania individualitzada dels Estats membres de la Unió Europea i al gradual desenvolupament d'institucions i polítiques comunes continentals.

Una lectura linial dels resultats electorals grecs indicaria una reafirmació dels interessos particularistes grecs vis-à-vis les necessitats comunes europees. Empero, els seus efectes poden contribuir a reforçar l'enteniment d'Europa com una casa comuna i a defensar, per sobre de qualsevol altra consideració, el Model Social Europeu (MSE) en pugna dramàtica per sobreviure davant l'embranzida articulada per la remercantilización individualista anglo-nord-americana i l'emergent neoesclavismo asiàtic.

El primer de tals models alternatius proclama una creença als mercats competitius reforçats pel comerç global i la mobilitat irrestricta de capitals. Això implica una limitació del públic i la remercantilización dels seus serveis, així com una individualització dels riscos socials. El mantra neoliberal insisteix que el públic és el problema i el mercat és la solució. El segon model propugna un ús i abús del dúmping econòmic i social com a recurs extra per al creixement econòmic. Més que a la propietat física de les persones, el patró desarrollista del neoesclavismo es refereix a la capacitat de controlar-les com a artefactes per generar beneficis materials.

No se li escapa al lector la percepció que els resultats de les eleccions gregues concerneix no només a les relacions internes europees sinó al conjunt del (donis) ordre econòmic global. Respecte a aquest últim s'observa l'aplicació de criteris divergents en les transaccions financeres internacionals, sovint influïts per les opinions de les agències de qualificació de risc. Els seus dictàmens solen ser actes reflexos de la 'lògica' dels grans centres financers de Wall St. i la City londinenca. Davant el possible impagament del deute grec, per exemple, es vaticina la desaparició de l'euro, moneda incòmoda per a les places financeres antedichas, i especialment per al dòlar nord-americà i la lliura esterlina, components també al costat del ien japonès de la 'cistella de monedes' per als drets especials de gir establerts pel FMI.

L'anterior no ha de fer-nos confondre respecte a les actuacions d'aquells governs responsables del mal estat dels seus comptes, com ha estat el cas dels grecs en el trànsit al tercer mil·lenni. Ocultació de dades i manipulació dels comptes nacionals van constituir desaguisados que altres governs europeus no han pogut --justament-- acceptar sense més. Segons el 'dogma alemany' alimentat per alguns prestigiosos analistes, els països PIGS (Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya), haurien d'adoptar el seu diagnòstic fent baixar els salaris i procurant major competitivitat a les seves economies. L'oculta justificació moral de tals observacions --és a dir el que no es confessa obertament-- és que els mediterranis deuen penar pels seus pecats dispendiosos (noti's la sinonímia en el credo cristià entre 'deute' i 'pecat', Evangeli de Sant Mateu 6:12). No obstant això, els propis alemanys occidentals no van aplicar el mateix Diktat als seus germans de la RDA quan en 1990 van decidir comprar els seus marcs sense valor i reconstruir pràcticament des de zero un país que havia comès el 'pecat mortal' del comunisme anticapitalista. El rescat pagat des de 1989 per integrar a l'economia d'un país d'amb prou feines 17 milions d'habitants li ha costat a la nova Alemanya tres trilions d'euros (milions de milions), una quantitat equivalent a la suma del deute públic sobirana dels països PIGS (Espanya, Grècia, Itàlia i Portugal).

Les xifres són il·lustratives i inapel·lables en la seva magnitud: el deute públic sobirana grega aconsegueix ja el 175 per cent del seu PIB. Sembla difícil que el país hel·lè pogués repagarla sobre la base de la seva riquesa nacional i les seves possibilitats de creixement econòmic. No prou que els seus esforços hagin possibilitat des de 2008 rebaixar a la meitat el tipus d'interès del seu deute. A més dels enormes costos socials que tals operacions de sanejament financer han comportat per a la seva ciutadania, Grècia necessita de la solidaritat dels països germans europeus. Una solidaritat directa i pragmàtica com la qual diligentment va realitzar el govern britànic i la seva central Bank of England per evitar el daltabaix de l'economia d'Escòcia (un país amb la meitat de la població de Grècia). El Tresor britànic, després del crack de 2007, injecto la quantitat de 300 millardos de lliures esterlines com a capitals i garanties de rescat bancari, equivalents en 2012 a tot el deute sobirà hel·lena.

En la Unió Europea, els precedents de conductes solidàries bancàries no indueixen a l'optimisme. Recordi's que al maig de 2010, i a fi que el Fons Monetari Internacional procedís a facilitar a Grècia el major paquet de préstecs de la seva història, Alemanya, França i Holanda es van comprometre al fet que els seus bancs no es desfarien de deute hel·lè. Poc després d'aprovar-se el pla d'ajuda per una Grècia en fallida, les entitats financeres dels seus tres socis europeus van córrer per desfer-se dels títols de deute agreujant encara més la crisi grega. Ara els voraços i maximizadores bancs haurien d'haver après la lliçó després de les últimes decisions de les institucions comunitàries i del Banc Central Europeu, les quals s'han encaminat a reforçar l'arquitectura econòmica i monetària europea. I és que més enllà dels avanços en la consolidació fiscal i l'aplicació de reformes estructurals, la solidaritat entre els europeus és la condició necessària i suficient per estrènyer la unió política. L'europeïtzació i el nostre comú model civilizatorio estan en joc.