Avui ens ha deixat Josep Maria Bachs

Tenia solament 70 anys. Era un home jove i vital d'una creativitat pasmosa i amb una capacitat per innovar pròpia d'algú que conjuga la seva serietat amb la seva claredat per veure el que agradava a la gent.

Tenia solament 70 anys. Era un home jove i vital d'una creativitat pasmosa i amb una capacitat per innovar pròpia d'algú que conjuga la seva serietat amb la seva claredat per veure el que agradava a la gent. Més enllà del seu impacte televisiu que es va començar a construir en el Filiprim més autèntic dels inicis de Tv3 allà per l'any 1985 i que és conegut per molts dels nostres lectors perquè és el que li va donar la popularitat també va ser un home eminentment de radi en la qual va néixer, es va formar i va créixer.

Bachs va formar part de la generació de Ràdio Joventut en la qual van destacar homes com Jose Maria Pallardó, Jordi Estadella, Juan Comellas, Maribel Alvarez o Agustín Rodriguez per citar algunes de les veus que en els anys 60 i 70 eren grans creadors a l'una que autèntics destrossadors dels motlles tradicionals que fins llavors sonava en la ràdio espanyola. En aquells temps la ràdio a Barcelona sonava diferent a la resta d'Espanya i els experiments i els nous invents radiofònics que avui escoltem són creacions millorades d'aquells temps.

Programes com "Quisicosas" del que va ser presentador van representar un brot de llibertat i de creativitat que després van ser copiats per alguns seguidors i alumnes que es van formar davant els micròfons de l'emissora del carrer Zaragoza i després de la Via Augusta de Barcelona.

Record en les moltes visites que efectuava al costat del meu pare a la mítica emissora quedar-me embadalit veient els programes en directe que ja aleshores desbordaven ritme i bogeria a banda i banda de la peixera. Des del punt de vista tècnic eren programes amb un ritme boig i des del punt de vista de continguts desbordaven rapidesa, originalitat, sentit de l'humor i acidesa.

Bachs es va identificar en la seva primera etapa televisiva amb el seu bigoti però mai va portar bigoti. Era postís. Era una de les picades d'ullet a Groucho Marx. I segurament li servia per dissimular la seva timidesa i fins i tot la seva serietat. Ara des del cel estic segur que s'asseurà amb els companys que van estar amb l'en la ràdio i començaran a ensenyar el que va anar una de les etapes més brillants de la ràdio en aquest país.

Així que "La Paradeta" podrà seguir oberta i potser fins a ens contagien des d'allà dalt el seu sentit de l'humor, que mancada ens fa. Descansa en pau mestre.