40 ANYS

El meu germà i jo compartíem habitació en 1975. Era una habitació amb dos llits que es desplegaven d'un moble que durant el dia ens permetia tenir més espai per al joc. Per aquell temps la majoria de cases no tenien calefacció i curiosament cap més fred que en l'actualitat. Coses del canvi climàtic suposo. Jo tot just tenia 10 anys. Recordo aquell matí que la meva mare, com feia molts dies, parlada des de la meva habitació a través de la finestra que donava a un pati de llums, amb la nostra veïna Paquita. En despertar escoltant la seva veu només recordo que em va dir. "Nen avui no hi ha col·le, Segueix dormint". A casa parlàvem en català des de sempre. I vaig seguir dormint tan feliç.

Vam estar diversos dies sense anar a l'escola. Recordo que el primer dia de la tornada a classe escoltem al pati del Col·legi dels Germans de la Sagrada Família d'Horta, que tenia prop de 1000 alumnes i un pati enorme, l'himne nacional i resem tots un Pare Nostre.

En els següents dies la tele en blanc i negre ens va mostrar aquelles imatges d'una Espanya en blanc i negre amb gent desfilant davant el fèretre de Franco. També recordo la desfilada de cavalls i soldats abillats amb totes les seves gales al costat del cotxe que portava el fèretre i els funerals d'Estat que l'única tele que teníem s'encarregava de transmetre.

Amb 10 anys no ets molt conscient del que passa. Alguns no ho aconsegueixen ni amb 30. Però avui fa 40 d'aquell matí fred en què només em van dir "segueix dormint". El temps demostra que els ciutadans són capaços de mantenir en la seva memòria col·lectiva la història d'un país per molt fosca que sigui. Avui els recordaré als meus fills perquè el país que avui tenen i les llibertats de les que avui gaudeixen són, segurament, mèrit també dels seus avis.