A major nombre de ciutadans "només catalans", major suport a la secessió d'Espanya

Les autoritats catalanes (parlament, govern i ajuntaments) van afavorir la celebració d'un referèndum d'independència per al proper 9 de novembre. No obstant això, no se celebrarà "oficialment" donada la suspensió dictaminada pel Tribunal Constitucional. El màxim intèrpret judicial de la Constitució de 1978 va establir que el referèndum no s'adequava al vigent ordenament jurídic.

Les autoritats catalanes (parlament, govern i ajuntaments) van afavorir la celebració d'un referèndum d'independència per al proper 9 de novembre. No obstant això, no se celebrarà "oficialment" donada la suspensió dictaminada pel Tribunal Constitucional. El màxim intèrpret judicial de la Constitució de 1978 va establir que el referèndum no s'adequava al vigent ordenament jurídic.

En contra de les expectatives creades al Principat català, un referèndum com el qual es va celebrar a Escòcia el passat 18 de setembre no es portarà a efecte. El govern català ha decidit no prosseguir amb la seva intenció inicial, la qual cosa hauria implicat un acte de desobediència civil i una situació d'il·legalitat, davant la qual algunes activitats de la Generalitat podrien haver vist suspeses a instàncies dels poders públics. Si el referèndum es realitza "extraoficialment", les seves conseqüències formals seran nul·les però, certament, alimentaran les discussions en curs respecte a la possible secessió de Catalunya de la resta d'Espanya.

Actituds socials i independència catalana

Les actituds socials que han condicionat el procés del referèndum català oscil·len entre els ancestrals seny i rauxa catalans. Si el primer implica sensatesa i una percepció raonada de les situacions, el segon constriñe a l'adopció d'accions directes quan s'entén que no existeixen alternatives més efectives. En altres parts d'Espanya, el popular terme de "justícia catalana" fa al·lusió a superar desenredos en situacions percebudes com a injustes mitjançant el recurs a l'albir personal i, en última instància, per força.

Donat el present context de confrontació centro-perifèria seria enganyós no esmentar l'ús en temps contemporanis de les pràctiques del denominat "empassa-la" centralista. Tals pràctiques s'han imposat recurrentment per governs espanyols --sovint febles i generalment despòtics-- i han prevalgut sobre les aspiracions canalitzades per les elits catalanes que la seva anés una comunitat pròpia i políticament diferenciada de la resta d'Espanya.

S'al·ludeix amb freqüència als antecedents històrics resultants de la Guerra (civil) de Successió i a la rendició a Catalunya de les tropes austracistas de l'Arxiduc Carlos a l'exèrcit del pretendent borbònic, Felipe d'Anjou, l'11 de setembre de 1714. Amb la promulgació posterior dels Decrets de Nova Planta les institucions d'autogovern catalanes, així com els seus drets originats en l'Edat Mitjana, van quedar cancel·lats. En contrast a l'experimentat en el conjunt d'Espanya, durant els segles XIX i XX, el Principat va assistir posteriorment a un ressorgir cultural i un creixement econòmic sense precedents. Igual que a Escòcia s'al·ludeix a la data simbòlica de 1314 (batalla de Bannockburn enfront de l'invasor anglès), l'any 1714 ha estat forjat pels nacionalistes contemporanis catalans com el referent històric per excel·lència a fi de "reconquistar" la independència just tres segles més tard. Tant el cas escocès com el català posen en relleu la crucial importància que el simbolisme i la recreació històrica posseeixen per a la mobilització independentista actual.

Un altre element actitudinal que contribueix a explicar les proporcions i intensitat de l'últim envit per la independència a Catalunya concerneix al denominat "efecte demonstración". Després de les manifestacions massives dels últims anys a la carrers de Barcelona amb motiu de la celebració de la Diada de l'11 de setembre, amplis sectors de la ciutadania catalana han interioritzat la perspectiva de tenir un estat propi en condicions anàlogues a França, Noruega o la mateixa Espanya, posem per cas. L'embranzida popular que sustenta tal aspiració ha estat alimentat per les repercussions de la crisi econòmica deslligada en 2007/ 2008, la qual ha proveït als partidaris de la secessió amb una "finestra d'oportunitat" per proclamar l'argument que Espanya ens roba (Espanya ens roba).

L'al·legat que amb la independència els catalans serien més rics que els "holgazanes i rapaces" espanyols ha estat reiterat constantment. L'assumpció última es basa en la convicció que l'objectiu de la independència de Catalunya és assolible, depenent solament de la determinació de les seves gents. Resta per comprovar com tal voluntat popular serà també influïda pels últims esdeveniments relacionats amb Jordi Pujol --president de la Generalitat des de 1980 fins a 2003 i figura paternal del nacionalisme contemporani català--, i la seva confessió que hi havia estat ocultat a les autoritats tributàries espanyoles diners i actius financers dipositats a l'estranger.

Els activistes en pro de la independència han desplegat una estratègia efectiva de mobilització mitjançant la qual l'endogrupo (Catalunya) ha de mantenir-se altament motivat en la seva disputa enfront de l'exogrupo (Espanya). Tot ha apuntat al manteniment d'una compulsió autoasertiva entorn del "Sí, podem", encaminada a aconseguir l'objectiu final de la independència. Un enfoquede aquesta naturalesa està en línia amb els "efectes" teorizados per Thorstein Veblen com el millor mitjà per superar derrotes del passat i convertir-les en èxits del futur. Segons tal concepció, la derrota de 1714 pel pretendent borbònic en la Guerra de Successió hauria de fructificar en una victòria si els catalans així ho decideixen. La creença subjacent és que el pragmatisme pot fer que l'albir de les gents construeixi les institucions socials segons la seva conveniència.

A diferència dels escocesos, durant els últims decennis els ciutadans del Principat han expressat un alt grau de dualitat a l'hora d'identificar-se a si mateixos (catalans i espanyols). En 1986, una enquesta efectuada a Escòcia que incloïa la que s'ha conegut posteriorment com the Moreno question va indicar que el 39 per cent dels enquestats es consideraven "només escocesos", sense compartir en grau algun la seva identitat amb la dels britànics. Des de llavors el percentatge de "exclusivitat" s'ha mantingut estable al país caledonio amb un lleu increment en els últims temps. En 1985, un 9 per cent dels enquestats a Catalunya van manifestar una identitat igualment exclusiva (vegeu Quadre). L'assumpció implícita amb la formulació de la "qüestió Moreno" és que quan els ciutadans en autodefinides nacions sense estat --com Escòcia o Catalunya-- s'identifiquen en una manera exclusiva ("Només català"; "Només escocès"), el resultat institucional de tal identificació tendiria a ser igualment exclusiu. Les demandes per l'autogovern es transformarien en reivindicacions del dret a la independència i la secessió.

El percentatge d'els qui es consideraven "només catalans" s'ha incrementat de manera significativa en els últims lustres. Segons el baròmetre realitzat al novembre de 2013 pel Centri d'Estudis d'Opinió de la Generalitat, el 31 per cent dels enquestats se sentien "només catalans", més de triple que a mitjan anys 1980s. Ha de fer-se notar que les dades del Centre d'Investigacions Sociològiques, organisme adscrit al Ministeri de Presidència, i recollits a la fi de 2013, reflectien un percentatge d'exclusivitat identitària catalana del 21 per cent. La disparitat de les dades del CIS i del CEO és notòria i està subjecta a no poca disputa metodològica. Però, en termes generals, cal establir que l'increment de l'exclusivitat identitària dels catalans ha estat de caràcter contingent i ha crescut notòriament en temps recents. Recordi's que en plena crisi econòmica, la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 sobre el reformat Estatut d'Autonomia català es va interpretar com un revés per a les aspiracions d'autogovern a Catalunya, així com la negativa del govern de Rajoy en 2012 a negociar un nou sistema de finançament per a Catalunya.

La necessitat d'un acord polític entre els governs espanyol i català

En el seu conjunt, la major dissimilitud entre els casos escocès i català concerneix a la disparitat en la formulació i organització dels seus respectius referèndums. Alex Salmond i David Cameron van signar el 15 d'octubre de 2012 el "Acord d'Edimburg", en representació dels governs escocès i britànic. Des d'un primer moment, el "Acord" va atorgar legitimitat constitucional al referèndum, celebrat finalment el passat 18 de setembre de 2014. No ha existit un compromís semblant en el cas dels governs català i espanyol. Empero, la Generalitat va prosseguir amb la seva intenció d'organitzar unilateralment una consulta popular adduint que la ciutadania catalana tenia el dret democràtic a decidir respecte a les següents preguntes i la seva seqüència: "(a) Vulgues vostè que Catalunya sigui un Estat? (Sí/No); I, si és així, (b) Vulgues que Catalunya sigui un Estat independent? (Sí/No). Vostè només pot respondre a la qüestió de la lletra (b) en el cas que hagi contestat "Sí" a la pregunta de la lletra (a)".

És un contrasentit impedir o restringir l'autogovern en nacions sense estat com Escòcia i Catalunya dins d'una unió política com l'europea. La UE proclama la subsidiarietat territorial com un principi guia en la formulació de polítiques establint que les decisions només han de prendre's supranacionalment si els nivells de govern estatal, subestatal i local no són capaços de realitzar-ho millor. D'igual manera, seria un perillós disbarat si no s'observés puntillosamente l'exigència democràtica aplicable a la legitimitat de totes les institucions europees i basada en l'imperi de la llei. La discussió, la negociació i l'acord eventual són condicions suficients i necessàries per a la vida política en el Vell Continent. Les alternatives són l'anomía i la dissolució.

Luis Moreno és Professor d'Investigació del CSIC en l'Institut de Polítiques i Béns Públics. En 1986 es va doctorar a la Universitat d'Edimburg amb la tesi, Decentralisation in Britain and Spain the casis of Scotland and Catalonia. Els seus últims llibres en castellans són: L'Europa asocial (Península, 2012) i Europa sense Estats (Cataracta, 2014).