Maduro està una mica verd

Llegeixo els exabruptes llançats pel dirigent veneçolà amb motiu del 12 d'Octubre que també són corejats per una punta de seguidors hispans que trobada a les xarxes i en lloc d'utilitzar la meva maldestra paraula per rebatre tant argument trasnuitat deixo aquí l'opinió de Pablo Neruda sobre la qüestió que no crec, encara que mai se sap, sigui ratllat de sospitós feixista i altres lindezas amb la qual s'ha obsequiat aquests dies als espanyols que van descobrir Amèrica:

"Tot el que vostè vulgui, sí senyor, però són les paraules les que canten, les que pugen i baixen... Em prosterno davant elles... Les estimo, les adhereixo, les persegueixo, les mossego, les fonc... Amo tant les paraules... Les inesperades... Les que glotonamente s'esperen, s'aguaiten, fins que de sobte cauen... Vocables estimats... Brillen com a pedres de colors, salten com a platinats peixos, són escuma, fil, metall, rosada... Persegueixo algunes paraules... Són tan belles que les vull posar totes en el meu poema... Les agarro al vol, quan van passant, i les atrapo, les neteixo, les pelo, em preparo enfront del plat, les sento cristal·lines, vibrants, ebúrneas, vegetals, olioses, com a fruites, com a algues, com a àgates, com a olives... I llavors les regiro, les agito, me les bec, me les zampo, les trituro, les emperejilo, les lliberto... Les deixo com a estalactites en el meu poema, com pedacets de fusta brunyida, com a carbó, com a restes de naufragi, regals de l'ona... Tot està en la paraula... Una idea sencera es canvia perquè una paraula es va traslladar de lloc, o perquè una altra es va asseure com una reinita endins d'una frase que no l'esperava i que li va obeir... Té ombra, trasparencia, pes, plomes, pèls, té de tot el que se'ls va ser agregant de tant rodar pel riu, de tant trasmigrar de pàtria, de tant ser arrels... Són antiquíssimes i recientísimas... Viuen en el fèretre amagat i en la flor amb prou feines començada... Què bon idioma el meu, quin bona llengua heretem dels conqueridors feréstecs... Aquests caminaven a gambades per les tremendes serralades, per les Américas crespades, buscant patates, butifarras, frijolitos, tabac negre, or, blat de moro, ous fregits, amb aquell apetit voraç que mai més s'ha vist al món... Tot l'hi empassaven, amb religions, piràmides, tribus, idolatries iguals a les quals ells portaven en les seves grans borses... Per on passaven quedaven arrasada la terra... Però als bàrbars els queien de les botes, de les barbes, dels yelmos, de les ferradures, com piedrecitas, les paraules lluminoses que es van quedar aquí resplandecientes... l'idioma. Sortim perdent... Sortim guanyant... Es van portar l'or i ens van deixar l'or... L'hi van portar tot i ens van deixar tot... Ens van deixar les paraules".

Andrés Madrid