ESGLÉSIA, MAR O CASA REIAL

"Hi ha un refrany en la nostra Espanya, a la meva semblar molt veritable, com tots el són per ser sentències breus tretes de la llengua i discreta experiència; i el que jo dic, "Iglesia, o mar, o casa real"

"Hi ha un refrany en la nostra Espanya, a la meva semblar molt veritable, com tots el són per ser sentències breus tretes de la llengua i discreta experiència; i el que jo dic, "Iglesia, o mar, o casa real". Diu el Quixot en aquell capítol "On el captiu explica la seva vida i successos".

Aquests eren les tres destinacions laborals que les gents d'humil condició tenien al segle XVI; la mar, amb l'aventura de les Índies i els somnis de fortuna; el servei al Rei per deixar-se la pell en les guerres de Flandes i ficar-se a frare en qualsevol dels centenars de convents que poblaven la terra hispana que garantien un plat de menjar.

Aquesta història nostra, que té per costum ser com els llucets que es mosseguen la cua, està tornant a ressorgir en aquests estranys temps i que ens estan portant pels mateixos o semblants camins.

Mar o distància que ve a ser el mateix, per viure l'aventura i el somni de trobar futur més esperançador en altres terres; milícia o servei al Rei i el sacerdoci que és resguard místic dels mals mundans.

El símptoma, ho trobo en el seminari de Sigüenza que portava diversos anys sense aspirants i aquest any celebren les autoritats eclesiàstiques l'ingrés de tres seminaristes que tornaran a donar vida a les aules desertes.

Sense dubtar de la fe que animarà als aspirants a la tonsura, aquesta tornada se m'antoja una volta al segle que narrava Cervantes en la seva obra immortal.