Música i músics

Caminen en la Vila i Tall cavil·lant si es deu o no realitzar una selecció dels músics de carrer per evitar tant cantor amb veu d'ànec salvatge amb pretensions canores.

Buñuel va dir que la vida no té banda sonora però els carrers madrilenys s'han vist poblades, suposo que per la crisi, de músics excelsos que ataquen partitures impossibles la qual cosa que és molt d'agrair. Escoltar a Vivaldi mentre les escales mecàniques del Metre t'arrosseguen lentament cap a la incerta destinació laboral no deixa de ser un luxe. Al costat d'aquests virtuosos de la corda, es martiritza als madrilenys amb espontanis guitarreros que repeteixen, una vegada i una altra, els primers compassos de la "Escala al cel" de Led Zeppelin incapaços de passar al moll de la partitura. I en el súmmum del martiri, veus destempladas amenacen al vianant des d'algunes cantonades amb versions desafinades de cançons de Nino Bravo.

Crec que no hi ha necessitat de selecció municipal de músics i que, el vianant, serà capaç de fer el sedàs amb els seus óbolos per els qui mereixin el donatiu i l'agraïment; si l'administració s'ocupa d'atorgar la qualificació musical de les llistes de carrers, es crearà una comissió a aquest efecte, es noliejarà el corresponent pressupost per a les activitats de tal organisme i al final, ens sortirà més car el collaret que el gos.

Prefereixo suportar els crits dels menys dotats per al cant i el toc que veure incrementar els assessors amb sous fastuosos a càrrec del maltractat contribuent madrileny.