LA PLOMA

Després de rellegir la meva faula d'ahir, una vegada publicada, observo l'absència d'un final raonable i algun que un altre error gramatical involuntari.

Sospiro, m'avergonyeixo, miro la meva ploma estilográfica, oblidada i coberta de pols com l'arpa de Becquer, i renego mil vegades d'aquesta nova manera d'escriure marcada per la punyetera maquineta que decideix pel seu compte sobre les regles bàsiques de l'escriptura. Marca com a errònies quantes paraules desconeix i dóna per bones titlles inexistents. La nostra escriptura es decideix ara en els budells d'un aparell fabricat en llunyanes terres i que porta gravat en la seva memòria un diccionari absurd quallat de fantasies taiwaneses.

El resultat, lamentable. Marcada per la velocitat amb què vivim i morim, la nostra escriptura es converteix en un procés aliè a la necessària reflexió; com els últims models de cotxe dissenyats per un ordinador manca de personalitat i un ha de fixar-se bé en l'emblema per saber que marca es tracta.

Mentre, la ploma, pacient i silenciosa, espera una apagada perquè alimentem el seu budell amb tinta de la bona i pugui lliscar-se pel paper al ritme acompassat del pensament humà, molt més raonable que les presses imposades per la punyetera maquineta.