EUROPA SENSE REGNE UNIT?

Està obstinat David Cameron en donar una sortida airosa al seu compromís de consultar els britànics sobre la permanència del Regne Unit a la Unió Europea. El Premier conservador ja ha fet saber a les institucions europees les seves demandes per fer campanya a favor en el referèndum a celebrar abans de finals de 2017. L'han contestat representants de la UE amb respostes ambivalents i possibilistes, com gairebé tot el que afecta les enrevessades qüestions que es confronten políticament al Vell Continent. A Brussel·les es vol arribar a un acomodament però la por apunta a mantenir l'excepcionalitat britànica 'sine die', el que pot esdevenir un exemple contraproduent a seguir per altres estats membres respecte al procés europeu. Alguns dels governs nacionals europeus es mostren tebis i la majoria són reticents a perdre el poder polític en els seus països. Gairebé tots volen limitar la capacitat d'actuació de les institucions comunes europees, precisament quan més es necessiten a la vista de situacions d'emergència que a tots afecten, com la que ara vivim amb els refugiats polítics i els exiliats de les zones de guerra a l'Orient Mitjà. Són els presents moments importants per avançar o retrocedir en el projecte comú europeu. Temps d'incertesa.

Què passaria si es consumés el conegut com Brexit, o sortida britànica de la UE? Les dades indiquen una gran volatilitat en les preferències ciutadanes. Al llarg dels últims anys la sèrie temporal de les enquestes mostra una majoria que s'inclina pel 'in', però hi ha hagut també moments en què han estat majoria els partidaris del 'out'. En una sondeig realitzada fa dos mesos, i un cop una ajustada la redacció de la pregunta d'acord a l'aprovat per la Cambra dels Comuns, un 43 per cent dels enquestats es mostrava a favor de quedar-se a la UE, un 40 per cent preferia abandonar-la, i un 17 per cent estava indecís o, simplement, no explicitava la seva opinió. Així ha succeït, fins al moment de redactar aquestes línies, amb importants figures polítiques, com ara Jeremy Corbyn, flamant líder del Partit Laborista, o Boris Johnson alcalde de Londres, ia qui alguns apunten com a futur candidat Tory a primer ministre. Tots dos, com tants altres dels seus compatriotes, esperen a veure com es desenvoluparan les negociacions --i clarificaciones-- de les demandes realitzades per Cameron.

Entre aquestes últimes, destaquen peticions característiques del secular pragmatisme britànic. Es vol controlar de la UE tot allò que els concerneix directament, com és la petició relativa al fet que les decisions econòmiques de l'Eurozona no afectin el lideratge financer de la City londinenca i, de conseqüència, a la seva moneda: la lliura esterlina. Per als socis de l'euro seria molt incòmode tenir al Regne Unit marcant el territori del que li interessa --o no-- a la seva economia, quan no és partícip directe de la política economia i monetària comuna al Vell Continent. Una altra de les demandes de Cameron presentades a Donald Tusk, president del Consell Europeu, és la de permetre als parlaments dels estats membres la possibilitat de vetar lleis europees. La petició és si més no sorprenent, més si s'insisteix en un altre requeriment britànic --més de caràcter simbòlic, però molt aclaridor quant al seu formulación-- qual és que se suprimeixi el compromís dels ara 28 països de la Unió Europea a una major integració. Va ser certament aquesta la intenció dels pares de la precursora Comunitat Econòmica Europea, Jean Monnet o Robert Schuman, i recollida en el mateix preàmbul de l'constitutiu Tractat de Roma de 1957, d'aspirar a "una unió sense parar més estreta entre els països europeus" .

La demanda d'emfatitzar la competitivitat és reiterativa perquè ja està recollida entre les prioritats dels programes de la UE, com ara l'Agenda de Lisboa o l'estratègia Europa 2020. És, d'una altra banda, significatiu l'interès del Primer britànic perquè la UE auspiciï la desregulació. Tal enfocament reflecteix una visió neoliberal característica del paradigma socioeconòmic Anglo-Nord-americà, el qual competeix globalment amb el Model Social Europeu i la supervivència dels nostres Estats del Benestar. En aquest apartat s'inscriu la prevenció de Cameron pel control de la immigració, el qual sol·licita que sigui d'única i exclusiva competència estatal, inclòs la provisió o denegació de drets socials per a aquells residents que no fossin britànics. Res s'al·ludeix al fet que, sense immigració, els nostres sistemes socials seran insostenibles i la civilització europea declinarà irremissiblement.

Va ser un govern conservador, amb Edward Heath al capdavant, el que va propiciar el 1973 l'entrada del Regne Unit a la CEE. El subsegüent referèndum de 1975, així ho va ratificar. Ara sembla que els euroescèptics han guanyat protagonisme dins del partit Tory. Seran ells els que persistiran en identificar algun assumpte que pogués ser interpretat mediàticament com una subordinació britànica, a fi de demanar vots negatius a la UE. Tal eventualitat seria una desgràcia per al projecte europeu. Però és fins probable. Passa que el passat imperial britànic està molt proper en el temps i no es requereixen anàlisi sofisticats per certificar els 'aires de grandesa' encara prevalents en bona part dels sectors socials del Regne Unit, especialment en aquells més populars. Una conversa sobre aquest tema amb turistes britànics a alguna de les nostres platges reflectiria aquesta estesa creença que l'United Kingdom és encara un 'superpower' en paritat amb Rússia o la Xina, posem per cas. Per a una mentalitat a tal, la UE en el seu conjunt és un 'partner' amb el qual es pot negociar i exigir, d'igual a igual, tot allò que és competència dels interessos estatals i particulars britànics. Alguns pensaran que amb semblant perspectiva, el futur polític del nostre continent no és més que una entelèquia en la qual predominen les visions individuals dels estats membres i, com a molt, l'intergovernamentalisme. Potser, i ara que sembla haver-se posat de moda el reclamar referèndums a tots els nivells de la vida política, què passaria si es promocionés l'organització d'una consulta popular per saber si volem consolidar una Europa unida en la seva diversitat? Pensin-ho.

Luis Moreno

Professor d'Investigació de l'Institut de Polítiques i Béns Públics (CSIC) i autor de 'Europa sin Estados'