Per a uns la política és l'art de fer el possible, com va dir en el seu moment el dirigent del PT brasiler Lula. Quan dic "fer el possible" no és que no es vulgui millorar la situació de la gent, sinó que s'admeten els límits imposats per l'estat, les relacions internacionals, etcètera, tensionándolos per, per les seves buits, anar ficant reformes a gotets, amb l'objectiu de, parafrasejant Rosa Luxemburg, intentar "convertir la mar en llimonada a força de gots de llimonada".

Els límits del que és possible són les lleis actuals, i no em refereixo a les derogables, com decrets o lleis no orgàniques. Em refereixo a aquelles que marquen els límits del camp de joc, les constitucions o el Tractat de Maastricht, per exemple.

Els que consideren la política l'art del possible tenen com a límits que determinen el que és o no possible aquestes fronteres, i no es plantegen la lluita contra ells, reduint les perspectives socials als "gots de llimonada" de les reformes "possibles" dins de la legalitat.

Lògicament aquesta perspectiva redueix la lluita política a la mera lluita econòmica, oblidant que política i economia són cares de la mateixa moneda.

No obstant això, hi ha una altra perspectiva que sosté que la política és l'art de fer el necessari, costi el que costi ... Això suposa reconèixer que sense elevar el nivell de la lluita al de lluita política contra els límits legals imposats per la societat capitalista , remenant el que sigui necessari per resoldre, no pal·liar les necessitats socials, és possible fer-ho.

La primera es presenta com el "realisme" davant de la segona, que és la "utòpica". La realitat demostra --i Grècia aquesta ahí-- que els "gots de llimonada" són aspirines per combatre el càncer, i per això la veritable utopia: resoldre les necessitats socials xoca frontalment amb els límits legals de tota mena imposats per la societat capitalista , si no es vol pintar l'opressió capitalista amb un "vernís" progressista.