Assassinat de l'ànima

Al principi els bojos eren tractats com il·luminats. Se'ls suposava en contacte directe amb els déus i s'atribuïa l'incomprensible del seu discurs i de la seva conducta a la manca d'entesa del comú dels mortals.

Més endavant se'ls va considerar endimoniats, víctimes i agents de l'obra del maligne. Se'ls tractava llavors amb por, se'ls cremava en fogueres i s'intentava seu extermini.

Finalment, i fins no fa massa temps, se'ls va veure com a éssers imperfectes, subhumans. Es els expulsava de la societat i se'ls llançava a masmorres pitjors que presons.

Al segle 19 van començar a adquirir, en el món occidental, l'estatut de persones amb drets. Se'ls va alliberar de les seves cadenes i se'ls va començar a tenir cura com a malalts

En el 21, com no canviïn molt les coses i d'acord al reduccionisme imperant pel que fa a la condició humana, els excessos o extravagàncies es resoldran afegint, estimulant o bloquejant el neurotransmissor que, segons els casos, sobra o falta. Resultat: una normalitat ortopèdica, moltes vegades pitjor, per als interessats, que la mateixa malaltia.

Sempre hi va haver qui van veure en la bogeria un aspecte de la condició humana i al boig humà, massa humà. Van intentar, llavors, alleujar el seu sofriment i van reivindicar que, en conseqüència, hauria de restituírseles un lloc entre els homes que respecti la seva particularitat.

Avui, en el deixant dels corrents imperants (psiquiatria biològica, medicina basada en l'evidència...) se'ls posa a la proveta, se'ls considera (com a tots els homes), màquines, i es considera la seva particularitat com a producte d'un error genètic que determina una disfunció orgànica a nivell dels receptors sinàptics causa i efecte d'anomalies cromosòmiques que determinen símptomes positius (al·lucinacions i deliris) i/o negatius (retracció, aïllament, abúlia, desinterès pel món ...). Aquests últims, per cert --i així ho admeten els capdavanters de la psiquiatria biològica--, són molt difícils, sinó impossibles, de distingir dels efectes secundaris dels fàrmacs que s'empren per sufocar els primers.

Això implica que entre el que avui es coneix com a tractament reeixit --reducció de símptomes fins a la seva absència, comportament "normal", conducta "adequada" submissió a les regles...-- I una mordassa hi ha massa poca distància.

I s'entén. Passa que els bojos, quan estan solts, diuen coses que ningú vol sentir i posen cap per avall tot el que hi ha al seu voltant.

En primer lloc subverteixen l'ordre familiar. Qüestionen la unitat de la família feliç, la romàntica idea d'un amor indestructible entre pares i fills i mostren com el nostre somni americà està fent aigües.

Subverteixen la idea que hi ha una realitat absoluta sobre la qual descansar; mostren descarnadament que la realitat és una construcció després de la qual s'amaga l'inabastable de la realitat.

Subverteixen, finalment, la submissió a l'ordre dominant que tan bé encarnen els medicaments.

També pateixen, és veritat. Les al·lucinacions solen ser insuportables per a qui les pateix i, si aconsegueixen una estabilització seva realitat és tan diferent de la dels altres que, moltes vegades, els condemna la solitud.

Els normals comparteixen, en major o menor mesura, una realitat.

El món del psicòtic, en canvi, és el regne de l'excepció. No només és diferent al dels "normals" sinó també al dels altres bojos.

En ser així, la bogeria qüestiona que estableix: si hi ha una altra realitat possible vacil la fermesa de la pròpia i és necessari o bé admetre que la realitat és una aparença, o bé destruir la prova: a saber, el boig, que és el seu portaveu .

L'acceptació sembla impossible.

Vegeu si no les múltiples formes d'intolerància que la humanitat ha inventat. Si en alguna cosa han estat prolífics dels últims cent any és en la invenció de màquines de segregació més o menys sofisticades, fabricant ideals als quals tots han d'ajustar i mil maneres d'asfixiar el diferent, des de la tancada a l'expulsió, des de la por fins l'emmordassament, des de la segregació fins a l'extermini.

La psiquiatria, que va néixer com a disciplina quan Pinel va alliberar als bojos de les seves cadenes, evoluciona d'acord amb els temps.

El seu nom, el que es manté des de fa dos segles, vol dir, etimològicament, cura de l'ànima.

L'ànima, més enllà de la seva significació mística, apunta al que fa humà a l'home: el nucli, l'eix, el que sosté, el més important, el que li fa particular i diferent dels altres. En excloure l'ànima de la concepció de l'aparell psíquic, s'esborra s'ignora, llavors, el que fa home a l'home.

Els tractaments psicofarmacològics, subsumits a protocols reductibles a algoritmes així ho fan. L'home és màquina, el seu eix són els neurotransmissors, se sosté en la biologia i tot el que no se sotmet al que arbitràriament es defineix com a normal és aberració.

La psiquiatria d'aquest estil no necessita metges: el reductible a algoritmes pot ser fet per un ordinador que segur ho farà millor que un humà. I així són formats els nostres metges: en tot el currículum universitari de psiquiatria no es dedica a la relació metge pacient ni una sola línia.

Això deixa l'ànima en mans dels fàrmacs, els fabricants s'ocupen de fer créixer el negoci.

La relació és proporcionalment inversa: a menys paraules, més medicaments.

Per això els psicòtics tornen a ser profetes: són els primers a patir la destinació que avui que amenaça l'ànima de cada un.

Perquè són els primers a denunciar-ho, encara que s'intenti reduir-los al silenci.

Per això se'ls segrega: es mata el missatger.

Per això és el problema de les psicosis afecta a tots els homes.

Per això s'ha de reconduir la psiquiatria a la seva tradició de cura de l'ànima i evitar el regne dels asfixiants i mortificants protocols.

Perquè si es consuma l'assassinat d'una ànima obre el camí per l'assassinat de totes.