La història de l'assistència pública en salut mental a Catalunya és relativament curta. Va començar quan, a finals de la dècada dels setanta del segle passat, es van crear els centres d'higiene mental.

La seva fundació va ser contemporània al procés desinstitucionalitzador dels malalts mentals i al desmantellament dels grans manicomis. S'inscrivia en el corrent de la reforma psiquiàtrica que estava en marxa a la majoria dels països del món occidental i que va donar lloc a una nova forma d'entendre la salut i la malaltia mental.

Aquest procés tenia un caràcter progressista i estava molt influït per la anti psiquiatria, els principals impulsors eren David Cooper i Ronald David Lang a Anglaterra i Franco Basaglia a Itàlia.

A aquesta influència s'havien sumat corrents de pensament molt diverses. Teories com la psicoteràpia institucional, la teoria sistèmica i la psicoanàlisi nodrien als professionals que confluïen en l'objectiu de fundar una xarxa de serveis de salut mental d'acord amb les noves idees.

Els professionals -treballadors socials, infermeres, psicòlegs i psiquiatres- es van associar en cooperatives per posar en funcionament els centres d'higiene mental i per negociar amb l'administració, en aquest llavors representada per la Diputació, el seu sosteniment econòmic.

Han passat quaranta anys i la situació ha canviat radicalment. La salut mental està plenament integrada a la xarxa d'assistència pública i cada ciutat, cada barri (a les grans ciutats) té el seu propi centre de salut mental.

Els seus propietaris no són cooperativistes -encara que hi ha alguna excepció- sinó grans cadenes sanitàries privades -religioses o laiques- concertades contractualment amb el I nstitut Català de la Salut. D'això resulta que els centres han perdut autonomia i que s'ha creat una cadena en què les directrius de l'administració arriben als treballadors de la salut quan la negociació ja està tancada.

Encara s'intenta fer passar a la psiquiatria pel tamís de "és una especialitat com qualsevol altra de les de la medicina", l'assumpte no acaba de quallar. No hi ha centres de salut cardíaca o neurològica, però encara hi ha centres de salut mental.

La salut mental està plenament integrada a la xarxa d'assistència pública i cada ciutat, cada barri (a les grans ciutats) té el seu propi centre de salut mental

És així perquè la naturalesa de la problemàtica mental és diferent de la de les especialitats mèdiques: els problemes amb sentiments, pensaments, comportaments i relacions no poden ser entesos ni tractats amb la mateixa classe d'eines conceptuals que es fan servir per investigar i tractar els problemes amb els nostres fetges i pulmons.

D'altra banda, consultar un psiquiatre ja no és, com ho era fins no fa gaire temps, alguna cosa a amagar, alguna cosa que s'hagi de gestionar amb una discreció extrema. Consultar a un psiquiatre és una cosa corrent i fins i tot hi ha qui es prea de fer-ho. Es confon, moltes vegades, el dret a la salut amb el dret a la felicitat.

Ja s'ha comentat en altres entrades d'aquest bloc: hi ha un excés. S'ha passat a considerar psiquiàtrics conflictes i problemes que són propis del mal de viure: duels, pèrdues, desencontres, decepcions i es consulta per qüestions que fa no molts anys hauria estat impensable intentar resoldre'ls anant a veure un psiquiatre.

Els serveis de salut mental han atendre'ls a tots encara que només sigui per separar el gra de la palla, i la quantitat de visites és cada vegada més gran. La demanda creix a més velocitat que l'oferta i els recursos -bàsicament humans- que ja resultaven molt justos no han crescut.

La crisi econòmica de finals de la passada dècada va actuar com a catalitzador d'un procés de desnaturalització de la funció i l'objectiu dels centres. A causa de les retallades pressupostàries es disposa de cada vegada menys hores de treball dels professionals i el temps disponible per a cada pacient ha disminuït.

Consultar a un psiquiatre és una cosa corrent i fins i tot hi ha qui es prea de fer-ho. Es confon, moltes vegades, el dret a la salut amb el dret a la felicitat

Les llistes d'espera són cada vegada més llargues i les entrevistes cada vegada més curtes. La distància entre visites ha crescut de forma desmesurada, arribant a estar separades per mesos. Tot empeny a donar la pastilleta i fins la propera vegada. Els professionals, un per un, no cedeixen, però els recursos són cada vegada menors.

Prescriure un tractament farmacològic adequat requereix un temps per escoltar (no hi ha altra manera de fer un bon diagnòstic) i una freqüència que permeti estar al corrent de l'evolució del pacient, manejar els efectes secundaris dels medicaments i no perllongar els tractaments més enllà de l'estrictament necessari, per a regular la seva administració i la seva retirada.

Els psicofàrmacs, segons els protocols, han de ser administrats durant un temps determinat: els ansiolítics quatre setmanes, els antidepressius al voltant de sis mesos i així cada un d'ells té una indicació respecte a la durada del tractament.

Amb la freqüència actual de les visites fer bé les coses és poc menys que impossible.

Això té diverses conseqüències:

- Diagnòstics: en psiquiatria no hi ha radiografies, TAC, proves de laboratori ni ressonàncies magnètiques. Els diagnòstics es fan parlant, amb el pacient i eventualment amb la família. Si no hi ha temps per parlar no es pot fer un diagnòstic amb fonament i la decisió sobre si cal un tractament i, en cas que així sigui, quin tipus de tractament no es recolza sobre bases sòlides.

- La relació entre metge i pacient és fonamental en totes les branques de la medicina, però en psiquiatria ho és encara més, si cap. En la relació amb el metge el pacient desplega la seva manera de relacionar-se amb els altres i amb el món i en aquest context poden contextualitzar els símptomes i orientar un tractament particular per a cada un. No és excessiu afirmar que hi ha un tractament per a cada persona i que són tots diferents entre si ... Es tracta de la medicina de l'ànima.

Els psicofàrmacs, segons els protocols, han de ser administrats durant un temps determinat

- Medicació innecessària: Si no hi ha temps per aconseguir una relació de confiança entre metge i pacient, l'alternativa que li queda al psiquiatre és fer un diagnòstic esquemàtic i basat en falses evidències (la patologia psíquica és una mica diferent d'una suma de signes i símptomes ). Aquest tipus de diagnòstics són de la mateixa espècie que els protocols. Es diagnostica tal trastorn i l'hi tracta amb aquests medicaments.

- Iatrogènia: La Impossibilitat material de continuar a un pacient el minuciosament que caldria fa que els tractaments es prolonguin de manera excessiva ja que per seguir-los adequadament es requereix una freqüència inviable en les condicions actuals.

A més de les evidents connotacions ètiques d'aquesta situació, d'ella resulta una paradoxa: el que s'estalvia per una banda es gasta per un altre. El que es deixa de gastar en recursos es gasta en medicaments.