El PSC ha perdut un cargol

Porto diversos dies escoltant veus. Algunes, molt xiuxiuejants i addictives, sobre la deriva que alguns dirigents socialistes de Catalunya han protagonitzat en l'últim Consell Nacional del partit que dirigeix Miquel Iceta i que Catalunya Press va resumir informativament de manera molt precisa avançant-se a la seva competència més directa.

Personalment, no em ve de gust ja res escriure en clau socialista perquè, cada vegada que ho faig, em cabreig més del compte amb impresentables com l'alcalde sociata de Viladecans, però després d'engolir en una sola asseguda l'entrevista del primer secretari socialista a 'El Periódico' i l'article en el mateix diari de Quim Coll, no he pogut aguantar-me més i he decidit posar-me davant de l'ordinador per escriure algunes línies sobre la dimensió desconeguda que està adquirint la línia oficial d'un partit que, federat al PSOE, cada dia que passa demana més a crits que Ferraz torni als seus orígens i posi seu amb la seva marca històrica a Catalunya.

Sempre he tingut al meu amic Iceta com un polític amb el cap molt ben moblat, però després de llegir-li les seves últimes propostes canadencs en el diari de Zeta, crec sincerament que alguna cosa ha començat a deteriorar-se en la seva ànima de socialista de tota la vida.

Ha de resultar dur veure com els teus companys de Santa Coloma o del Baix del Llobregat especialment conspiren cada dia per moure't de lloc la taula del despatx, però tirar-se a hores d'ara de la pel·lícula al Llac Ontario per mantenir la cadira, demostra que o que el coco ja no et dóna per a molts pensaments internacionalistes, o que els que t'envolten -Ai, Miquel, els amiguets! - t'han ficat tant por al cos, que només pots representar el paper de penell de campanar a Nicaragua Street per poder seguir gaudint del condumio.

Definitivament, aquest PSC ha perdut un cargol de manera singular des que el seu sector més elitista i sobiranista, versus carguista, va esdevenir en aproximar-se al sobiranisme de conveniència d'Artur Mas. En aquest moment i davant l'horitzó de la nova Ítaca, tots els socialistes de conveniència -entenent, els Maragall, Comín, Geli, Nadal, Tura o Castells-- haurien d'haver-portat amb si als del "sí però no" que es van quedar calentets en les seves alcaldies per por de perdre els seus càrrecs i, amb ells, les sigles amb l'apèndix de renovat o renovador. I el PSOE per la seva banda, i en paral·lel, deixar-se de tantes maniobres de camuflatge i retre comptes electorals amb les seves sigles que no tenen res de deshonrós i amb les que es pot pactar amb qualsevol grup de l'esquerra, inclosos els desafectes un cop conclosos qualsevol tipus de comicis. O sigui, cada un a casa i el socialisme, en la de tots.

Per no fer-ho, les dues parts estan mentint-nos als catalans i, per descomptat, enganyant-se a si mateixos. Perquè el raonament és molt senzill: en qualsevol hipotètic nou estat, sempre hi haurà sigles com el PSC que són tan legítimes i elegibles com les del PSOE, que també recull vots. El de transversalitat, en els temps que corren, cal deixar-se'l per a la seva exhaustiu estudi, sense subvenció pública possible, a la Fundació Trias Fargas o al seu rival la Rafael Campalans, que totes dues són refugi d'erudits i eminents coneixedors de la saviesa política, que segur troben la manera d'explicar-nos el fenomen fent-ho compatible amb l'independentisme, per a major satisfacció de la renovada Convergència o de l'actual executiva del PSC.