Regne Unit, anar-se'n per tornar?

Els laments duren. I duraran sense perjudici dels pal·liatius que es vulguin aplicar a una ferida autoinfligida pel resultat del referèndum del Brexit. L'ús de l'expressió 'to shoot oneself in the foot' (disparar-se al propi peu) està estès en l'argot polític anglosaxona. Com succeeix amb altres locucions idiomàtiques, no hi ha un únic i exacte equivalent en castellà. El seu significat està condicionat contextualment i depèn de la lògica situacional on es formula. Traduir-la, per exemple, com 'tirar pedres a la pròpia teulada' s'ajusta a la descripció d'un acte contraproduent i amb efectes pèssims per a la seva executor. Més que fer-se mal un peu, l'assumpte el Brexit apunta a una permanent coixesa britànica.

Ja se sap que la consulta va ser plantejada per partidaris i detractors gairebé exclusivament en termes de diners. Es va argumentar si el Regne Unit sortiria beneficiat o perjudicat econòmicament amb la seva sortida de la Unió Europea. A poc es van esmentar altres aspectes intangibles, però igualment poderosos en la conformació del vot dels ciutadans britànics. Com ja vaig esmentar en anteriors articles d'opinió, un aspecte substancial que podria haver determinat -i determinó-- la petita majoria a favor de Brexit va ser la percepció psicosocial del que ha estat i alguns creuen que segueix sent el Regne Unit: un "superpoder 'en equivalència, diguem als Estats Units d'Amèrica del Nord, Rússia, la Xina, o la mateixa UE continental. S'ha confirmat que no pocs partidaris del Brexit segueixen convençuts que el Regne Unit és un país líder mundial en si mateix que no ha de difuminar com un membre més dins del club de la Unió Europea.

Tornem, però, als aspectes materials de la decisió d'abandonament europeu ratificada majoritàriament pels britànics. A cada dia que passa les seqüeles del 'tir al peu' efectuat a instàncies de estadistes com David Cameron o visionaris com Nigel Farage (tots dos autodimitidos) es fan més visibles. I no auguren res de bo per a l'economia britànica. Segons Paul Krugman, un dels 'gurus' més reconeguts internacionalment (Premi Nobel d'Economia el 2008), el Brexit empobrirà irremissiblement als britànics. Segons els seus càlculs, que coincideixen en línies generals com bona part dels efectuats pel 'establishment' economicista, el Regne Unit acabarà sent almenys un 2% més pobre que si formés part de la UE. I serà així "per sempre", segons pròpies paraules de Krugman.

Com se sap, la lliura esterlina ja s'ha depreciat significativament. En el seu canvi amb el dòlar nord-americà s'aproxima als nivells de 1985, quan el redactor d'aquestes línies residia a Gran Bretanya entestat a la conclusió de la seva tesi doctoral a la Universitat d'Edimburg. Gaudia llavors d'una major disponibilitat de la beca atorgada pel Ministeri d'Educació espanyol, cosa que no era assumpte menor o intranscendent. La lliura esterlina ha aprofundit la pèrdua del seu valor dels últims temps i ara es canvia a 1,29 US $ . a prop està del seu nivell més baix de desembre de 1985, és a dir 1,05 US% per cada lliura, gairebé a la paritat absoluta entre les dues monedes.

Es argumentarà que la pèrdua de valor de la lliura podria tenir efectes molt benèfics per revitalitzar la moribunda indústria productiva britànica, la qual cosa proveiria d'un extra competitiu als productes manufacturats en el Regne Unit i comercialitzats en els mercats globals. Resta per avaluar també quin serà el 'efecte expulsió' dels capitals pelegrins i especuladors que en els últims decennis han trobat un plàcid acomodament a la City londinenca i que, de passada, han contribuït a que el Regne Unit no confrontés problemes de finançament de els seus enormes deutes bancària i pública aguditzades després de la crisi desencadenada a 2007. El futur posarà els pronòstics dels variats analistes econòmics al seu lloc. En l'entretemps, creixen les incerteses i fins a la por.

Los jóvenes ingleses se manifiestan en las calles, los responsables políticos escoceses flirtean con la idea de seguir en la Unión Europea, aunque sea fuera del Reino Unido. Los norirlandeses, mayoritariamente a favor de su permanencia en la UE, temen por la reedición de los ‘troubles’ y los enfrentamientos entre las comunidades católica y protestantes en el período 1968-98. Por doquier en las islas británicas se reedita la situación descrita en el conocido chascarrillo: “Antes yo era un indeciso, pero ahora no estoy seguro de lo que soy”.

Així les coses, no seria desgavellat considerar la possibilitat d'una volta del RU a la cleda de la UE. Segons el que estableix el vigent Tractat de Lisboa, un estat membre pot retirar-se voluntàriament del club europeu. Un cop expressada democràticament la voluntat dels britànics en el passat referèndum, toca ara a les autoritats del Regne Unit notificar tal decisió al Consell Europeu. Segons l'article 50 de l'esmentat Tractat de Lisboa, s'establirà la forma de la retirada en un període màxim de 2 anys (llevat que el Consell Europeu ampliés el termini). De resultes de la qual cosa és possible i plausible que el Regne Unit resti amb nosaltres durant anys. Fins i tot podria romandre amb caràcter permanent si les autoritats britàniques recapacitasen, per exemple, sobre els perjudicis de no pertànyer al mercat únic europeu. Passat un breu lapse de temps fora de la UE, es procediria a sol·licitar de nou la re-entrada al club europeu. Una cosa ja previst en l'art.49 del Tractat de Lisboa que estableix que el Parlament Europeu aprovaria eventualment la petició d'adhesió de l'Estat sol·licitant perquè el Consell Europeu la acordés subsegüentment.

Podrà qüestionar-se si les autoritats del Regne Unit s'inclinarien a realitzar una nova petició d'adhesió a la UE. El pas del temps sempre ajuda a reconsiderar les males decisions que només l'ofuscació del moment i l'orgull de 'no enmendalla' impossibiliten. I és que com ens recorda el proverbi: "Més val penedir del que es va fer, que del que no es va fer".