A cadascú el que mereix?

Els meus pares van morir, però estan molt vius en mi; una ombra poderosa i amorosa. Recordo sentir-los, de petit, referir-se als jueus més d'una vegada. Els dos coincidien a apreciar el seu talent organitzador i admirar la seva constància en el treball; però no era la d'ells una actitud exagerada sinó suau i sense dogma.

El professor i escriptor George Steiner ha dit que ser jueu és seguir sent algú que aprèn. I aquest voler sempre aprendre incrementa la possibilitat de 'estar del tot present en el que un fa'; la gran il·lusió. Jo no puc voler ser jueu, perquè no ho sóc. Però sí que m'identifico amb l'afany de ser sempre estudiant i aprenent.

Sovint es formula la qüestió de si els jueus 'pertanyen' al seu país de residència o de naixement, o són, primer de tot, membres del Poble d'Israel. Això només ho pot dictar la pròpia consciència de cada un d'ells. "El sentir és lliure, no es pot ni s'ha de violentar", va escriure Baltasar Gracián al segle XVII.

La historiadora Annette Wieviorka, del centre d'investigació científica francès CNRS, acaba de publicar una interessant monografia '1945. Com el món va descobrir l'horror '(Taurus), on segueix l'itinerari de la troballa de camps d'extermini nazis en els mesos d'abril i maig de l'any de l'enfonsament del pervers III Reich.

Dos dels primers testimonis van ser el periodista Meyer Levin i el fotògraf Éric Schwab. Van entrar amb els nord-americans el 5 d'abril a Ohrdruf, un terreny de més de 4.000 hectàrees. Sis dies després van descobrir el camp de Buchenwald, on se'ls feia saber als seus interns que eren escòria, 'mereixedors' de esgarrifosos vexacions i humiliacions; en la seva reixa d'entrada regia el lema 'A cadascú el que mereix'. Aquestes tropes entrarien a Dachau, prop de Munic, i després a Mauthausen.

Annette Wieviorka destaca la perplexitat i la lenta presa de consciència dels primers testimonis davant la magnitud d'aquests horrors: "Alliberar els deportats no era un objectiu de guerra, tot just s'havia previst res per a ells". No es podia ignorar la gran diversitat d'escalafons que hi havia entre els interns. A cadascú el que mereixia? ¿Aquell 'treball' feia lliure, com pretenien a Auschwitz?

Aquells martiris ens importen, perquè van ser comesos contra persones. I ningú pot merèixer mai aquestes crueltats. El zenit de l'interès per aquestes es va assolir el 1961, amb el segrest i judici d'Eichmann.