Un edifici en ruïnes

Ningú ha escrit una línia sobre la situació de les finances del PSC, que igual que Convergència o la extraparlamentària Uniò, travessa per moments molt durs, en els quals es comença per vendre les seus i s'acaba fent una derrama entre els militants, sobretot si viuen a compte del partit o són càrrecs públics. Procediment que no porta més que a la ruïna absoluta i al desànim, en un país molt procliu a l'gratis total ia la protecció de l'Estat.

El PSC, que treu el cap al seu tretzè Congrés, ha tornat al seu lloc d'origen, o sigui, al Palau de Congressos de Montjuïc. Per enyorança? Diguem millor que per costos. Cal estalviar diners i, sobretot, guardar amb pany i clau el secret més ben guardat. Com s'ha pogut arribar a aquesta situació financera tan precària? Qui són els responsables? Silenci absolut i sobretot, callada per resposta, perquè ningú pensi que els gestors socialistes catalans, que manen encara en importants ajuntaments, no saben com portar les finances del seu propi partit i l'han conduït al desastre. Això, seria letal.

Per la resta, el dia en que Rajoy nomenava un Govern d'amics --¿És que algú esperava una altra cosa? - A les redaccions hem sabut que cap dirigent socialista espanyol acompanyarà als seus fraternals companys del PSC de Catalunya a la inauguració oa la clausura del seu Congrés. I el que és més delirant: les dues executives estan d'acord. Això sí, s'anuncia que diversos dels que van votar 'NO' al Congrés, desobeint el mandat del Comitè Federal del PSOE, apareixeran per Barcelona i es sumaran al "aquelarre contra el 'NO' "que ha organitzat el primer secretari Miquel Iceta. Tot un gest de bona voluntat a la majoria del socialisme espanyol. En aquest xou només ens falta que Pedro Sánchez es marqui unes passes amb el seu amic Miquel Iceta.

Em diuen que això de l'executiva va bé, que ja hi ha acord. La qual cosa em sona a conte de la lletera, o si ho prefereixen vostès., A allò tan bonic que es deia en temps de Felipe González i Joan Raventós sobre "els fraternals llaços" que unien al PSOE i al PSC, quan la formació catalana es presentava a les generals sota les sigles PSC (PSC-PSOE) que tants vots recollien, sobretot de l'electorat femení, al qual tornava boig la figura del polític sevillà. En aquell temps, recordo jo, se celebraven amb somriures còmplices fins i tot els sarcasmes d'Alfonso Guerra. Quins temps aquells!

Ara la cosa pinta diferent i del que es tracta no és de salvar al soldat Ryan disfressat d'Iceta, sinó d'evitar l'ensorrament de l'edifici en ruïnes que és el PSC, empresa molt difícil, recollint de la Vall dels Reis a mòmies com " el vermell "Sabaté, intentant la renovació.

Em fa mal dir-ho, però per molt Congrés que se celebri, això pinta a immersió submisa tipus Collboni al nou partit de l'Colau, sobiranista i 'cupaire', tot i que els assessors de l'alcaldessa no vulguin encara reconèixer-ho. Ho sento pels socialistes espanyols, però van a haver d'obrir seu de nou a Catalunya i buscar-se la vida electoralment, en el pitjor moment de la seva centenària història, perquè aquest PSC, digui el que digui el seu primer secretari amb la boca petita, el que busca és la ruptura, i si es la donen feta tirant de Ferraz ... millor que millor, perquè així recollir, pensen ells, rèdits electorals immediats. Idea que els ha ficat al cap algun "geni" de la família independentista per acabar d'enfonsar-se en la més trista insignificança política. En fi, que en el tema del PSC, com hauran notat ja, no sóc el que es diu molt optimista. Tant de bo m'equivoqui ...