dissabte, 7 de desembre de 2019

Símptomes, síndromes i la malaltia nostra de cada dia

Antonio Soler
Psicòleg i psicoanalista

Sindrome


Sé que arribo tard, que és un tema del mes de setembre. M'apunto al corrent mediàtica que per aquells dies es va dedicar a ocupar pàgines o espais visuals o sonors sobre l'anomenada síndrome post vacacional. Tertúlies radiofòniques, consultoris mèdics o psicològics, magazines televisius, suplements dominicals, pàgines salut, i, com veuen, jo mateix ens hem ocupat de tan transcendental assumpte. Generalment el to era lleuger i humorístic, però no van faltar especialistes que van descriure prolixament els seus símptomes: ansietat, depressió, insomni, cefalees, trastorns digestius; altres, alguns, col·legues meus, que van avançar explicacions científiques que el vinculen amb les diferències d'exposició al sol, l'alteració de ritmes vitals, la persistència de les marques filogenètiques del pas de paleolític al neolític, el trauma del naixement o no sé quins canvis endocrins al voltant de endorfines, serotonina i altres secrecions. Per descomptat que davant aquests mals han d'existir remeis, i com ho hem qualificat com a síndrome, és a dir, "conjunt de símptomes que defineixen una malaltia", hem d'esperar de la ciència mèdica algun tipus de solució, si parlem d'ansietat, tenim ansiolítics, si de depressió, antidepressius, si no dormim, hipnòtics. I així ja tenim el cercle ben tancat: malaltia, explicació causal i tractament mèdic.


D'aquesta manera veiem créixer de dia en dia la llista de símptomes que, batejats amb noms derivats del grec o el llatí, queden científicament dignificats. Com si la por a conduir o pujar a un avió rebessin una explicació causal quan són traduïts com amaxofòbia o aerofòbia. No és infreqüent sentir frases de l'estil de "si al seu fill li costa anar a l'escola pot ser que estigui desenvolupant una fòbia escolar".


Però i si ens qüestionéssim la major? ¿Símptomes? ¿Síndromes? ¿Malalties? Assistim a una colonització de molts aspectes de la realitat per part del pensament mèdic, s'apropia del llenguatge comú amb termes que li són propis. Símptoma, diagnòstic, pronòstic, tractament s'apliquen a àmbits socials com l'ensenyament, l'economia, les atencions socials, la corrosió dels metalls o la mecànica de l'automòbil. El llenguatge polític que ho absorbeix tot participa d'aquest moviment i discuteix si davant d'un conflicte polític s'han d'usar tractaments de xoc, quirúrgics o pal·liatius.


Això no tindria massa importància en si mateix, el llenguatge és així, metafòric, i per tant les paraules que fem servir en un context poden ser aplicades a un altre, passa amb el llenguatge nàutic, agrícola, bèl·lic o cinematogràfic. Però adquireix més significació quan es fa hegemònic. Què diríem si ens referíssim a les nostres relacions familiars amb metàfores bèl·liques?


En el cas del llenguatge mèdic, ha propiciat una manera de pensament compartit en el qual tot pot ser explicat mitjançant aquest paradigma i que qualsevol conflicte humà pot ser conceptualitzat, explicat i tractat com si d'una malaltia del cos es tractés. Això té algunes conseqüències: una, és lliurar als gestors metges la clau del nostre mal o benestar, i una altra, taponar el nostre pensament per comprendre les raons d'aquests.


Per tornar al maleït síndrome: que s'acabin les vacances per a la majoria de les persones és dolorós. Han disposat d'un temps per a coses que durant la resta de l'any no han pogut fer. Hem pogut compartir moments d'oci amb la família o els amics. Ens hem alliberat de la tirania dels horaris. Hem menjat i begut sense por que la somnolència posterior alteri els nostres quefers, més aviat al contrari, ens ha permès una saludable migdiada. Ha estat més fàcil la trobada amb el sexe, el joc i el plaer. Que això s'acabi genera dolor, un dolor humà, propi de l'existir.


Hi ha dolor que no és malaltia com l'esforç per viure, l'adaptació als canvis, la pèrdua de l'ésser estimat o de la joventut, les separacions i molts més. Hi ha dolor que es deriva del conflicte i no hi ha pastilla que hi posi remei si no és l'afrontament amb ell, el pensament, el debat, fins i tot la resignació.


Tractar-lo com malaltia és alienar el dolor de l'experiència de viure i, per això, buscar remei en la tècnica especialitzada en el seu mal. Aviat trobarem couchers, aplicacions per a mòbils o medicacions específiques per a síndromes post vacances.


És clar que poden donar-se depressions a la tornada a la feina, però no per efecte generalitzat d'un suposat síndrome, sinó per les condicions objectives o la significació subjectiva que aquesta trobada suposi. Per al professional que torna per continuar un treball que no correspon amb la seva preparació o el seu interès, sota unes condicions humiliants; per al treballador que és contractat per dies, quan no per hores, per un salari inferior al mínim, deprimir és connectar amb la realitat de la seva explotació. Psicologitzar o psiquiatritzar seu estat és despistar les causes del seu malestar. En altres casos el retrobament amb l'activitat laborar pot tenir múltiples significacions que provoquin el emmalaltir però en aquest cas el emmalaltir no és efecte de la feina sinó d'aquelles significacions i és en aquestes on pot trobar la seva cura. I aquí ens trobem amb l'especificitat de cada persona la manera única de viure un esdeveniment difícilment encasillable en síndromes i tractaments generalitzables.


Es podria pensar que exagero, que generalitzo, que atorgo un grau de categoria al que és una mera anècdota, que la dita síndrome no és sinó una ocurrència frívola dels mitjans a l'estiu. Però succeeix que contínuament els mitjans informen i tracten de problemes als quals sense crítica se'ls dóna l'estatus de malaltia al voltant dels quals apareixen estudis, tesis, especialistes, serveis de tractament, medicacions. Es tracta moltes vegades de reaccions psicoafectives davant pèrdues, de dificultats d'aprenentatge de múltiples causes, d'estats d'ansietat per conflictes vitals als quals els individus poden respondre des dels seus propis recursos personals o mitjançant l'ajuda professional, però que no tenen per què ser considerats i atesos com malalties d'origen únic i de tractament únic.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
La normalitat és rara
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH