Desproporció

Si alguna cosa s'ha disparat en aquesta societat de consum amb ofertes il limitades de productes gairebé íntegrament peribles --no només el que menja, també el que vas veure, fa servir a casa o utilitza per moverse-- és justament l'ambició, condemnada per els pobles, els sants i fins per Déu mateix [1]. La història relata casos veritablement desastrosos quan l'ambició d'una persona o un grup d'aquestes, s'amaneix amb l'orgull, la cobdícia desmesurada i pitjor encara la crueltat. Quin tant ambiciona el servidor públic quan espera rebre fins al 70% d'un contractista compromès a construir una carretera, una extensió del metro i fins a un aeroport?

A la cadena de contractistes i subcontractistes privats, les coses no són millors. Per diluir les exorbitants xifres que per complir tals percentatges han disfressar, el més benestant -no només de liquiditat sinó d'amistat amb qui decideix- busca sub-contractar, amb projectistes, constructores, instal·ladors, etc. als que estreny en els preus, en els terminis i la triangulació, sent "normal" que a la tornada d'un parell d'anys a aquests últims en la cadena no se'ls pagui i de pla facin fallida. Quant de temps passarà perquè aquests súper empresaris de la corrupció, rebin qual cop de bumerang el mateix que han sembrat?

Quan l'ambició no coneix límits, tard que d'hora ve el càstig. Potser un dels millors exemples és el relat dels descendents de Noè, que oblidant com és que havien estat salvats, pensen en coure maons -en comptes d'usar les pedres de la terra- per construir una ciutat i una torre, que els salvaguardés de qualsevol tipus de judici diví. Al llarg de la meva vida m'ha tocat conèixer persones que en el somni d'una gratuïta oportunitat, gairebé sempre política, s'han compromès fins a la seva ànima al diable doncs a final del dia o moren d'angoixa o es veuen forçats a tornar -als pocavergonyes amb els quals tranzaron la seva efímera riquesa- més del que havien rebut. Per a què serveixen maig cases a Miami, milions de pesos congelats a Suïssa o les illes Caiman o una quadrilla d'actuacions de luxe que són confiscats? Quants podem demanar no tenir tant com per oblidar-nos de qui diàriament ens beneeix, ni tan poc com per reclamar-li un tracte injust?

Un exdirector de la facultat de dret que em va distingir amb les seves xerrades i saviesa de vell, em repetia "no em cal res, he vist el món, he estat reconegut en el meu treball, tinc una dona que m'estima, uns fills que em respecten i em queda clar que no podré posar-me dos vestits a la vegada, ni habitar dues cases al mateix temps ".

Sembla maledicció, però tot el que està de més acaba per podrir-se, com el mannà que en el desert era proveït cada dia per a un suport que a més estava calculat en aproximadament tres litres per cap. Si algun pelegrí liderat per Moisés, decidia recollir de més -per fluixesa de treballar l'endemà o per tenir més que els altres- el que passava era la proliferació de cucs. Avui si et sobra, t'ho roben, el perds, et envegen i fins et maten, no els cucs sinó el colesterol, els triglicèrids i les amebes.

La desproporció del tenir no només es manifesta en demanar fins al 70% d'una comissió, sinó en la sorpresa davant la reacció d'un individu que en congruència amb la seva manera de ser, declina la possibilitat de la fama, evita els reflectors i amb humilitat recull la suma del premi guanyat per usar-lo amb saviesa i vocació de servei. Estaries disposat a declinar la possibilitat de que els teus fills assisteixin a una escola privada i per compensar passaries més temps amb ells i coadyuvarías a la seva educació acadèmica?

Avui els pressupostos públics ens donen xifres inconcebibles, de bilions de pesos, dòlars o euros i per més que s'incrementin, les condicions de necessitat dels molts no són resoltes. Qui podria tenir les suficients agalles no només per respirar en un mar d'immundícia conductual sinó per prendre mesures que, tot i sortint-del dictat pels ambiciosos, cobdiciosos i cruels, permetin condicions de vida millors per a molts més?

Fins i tot amb la música d'àngels i pastors d'aquest mes, els ambiciosos aspiren a portar-nos a destinacions tan efímers i res satisfactoris com el dels humans confosos [2] d'fa milers d'anys. Omplim arbrets amb noves esferes, al peu d'ells col·loquem desenes de regals que potser el obsequiat no requereix, vam preparar la farmaciola amb el necessari per contrarestar els excessos en el menjar i la beguda i fins farem llistes de bons propòsits per al proper any; però excepte honroses excepcions no som capaços de deixar d'ambicionar el que l'altre té.

Per descomptat no es tracta de portar al lumpen a la humanitat; es val tenir prou perquè la vida sigui de satisfacció i goig, però no creixerem com a persones si el nostre déu és el poderós senyor diners i tot el que aquest suposadament compra. Regala als teus éssers estimats una caminada, una xerrada d'amics, un temps de lectura i reflexió conjunta, una abraçada o un petó sincer i fins a una trucada telefònica només per saber que està bé. A l'ambiciós i corrupte que coneixes regala-li una oració i un bon pensament, així celebraràs una veritable Nadal de pau i bona voluntat.