Divagacions inútils?

D'esquerra a dreta: Àngel Pestaña, Simó Piera i Salvador Seguí, tres dels principals líders de la CNT catalana en 1918

L'editorial Càceres 'perifèrica' reeditar fa cinc anys una novel·leta de Salvador Seguí 'més o menys autobiogràfica', d'unes setanta pàgines. Escola de rebel·lia es va publicar en 1923, tres setmanes després de ser assassinat el Noi del Sucre amb només 36 anys d'edat; Qui repetiria avui el repugnant dir que els anarcosindicalistes 'no eren tampoc monges de la caritat', a l'estil del que s'ha dit fa poc per un càrrec de la CUP, a propòsit d'Ernest Lluch?

En aquell relat, Juan Antonio -alter ego de l'autor- "anava al fons de la qüestió sense divagacions inútils". L'anarquisme ha pugnat sempre contra el seu propi nom, convertit en sinònim de violència. "El bé més preuat és la llibertat, cal defensar-la amb fe i valor" pot entrar en contradicció amb una acció directa salvatge i impacient.

En Sindicalisme espanyol en la cruïlla, el llibertari José Borrás es feia ressò el 1978 d'unes consideracions efectuades en plena dictadura de Primo de Rivera. Així, en 1925, Juan Peiró expressava la seva inquietud per la pervivència dels sindicats. Tenia clar que era impossible reclamar la coincidència ideològica entre tots els obrers d'un ram o d'una indústria.

I es preguntava: "Com i per què declarar que el sindicat és franca i netament anarquista, o que està enrolat en qualsevol altra bàndol política? Per ventura no es comprèn que una declaració d'aquesta naturalesa determina que els treballadors no anarquistes es neguin a afiliar-se al sindicat? amb quin dret se'ls pot exigir, com altres vegades se'ls exigís, que ingressen al sindicat, si el seu ingrés ha forçosament d'implicar l'acceptació d'un ideari que pugui estar en pugna amb les seves creences polítiques o religioses?".

Avui s'hauria de parlar de 'transversalitat' com un bé dins d'un sindicat o d'un partit. És irrenunciable integrar innombrables sensibilitats diferents dins d'una organització, perquè aquesta no sigui el 'vedat tancat' d'una oligarquia que sempre aguaita. Peiró deia creure en 'l'aportació' de les oposicions i en la renovació de mètodes, "sense alterar ni fregar l'essència dels principis i de les idees".

El sindicalisme ha de ser exemplar i mai laborar en profit d'una casta enfiladissa. Per transformar a fons la societat cal "atreure la simpatia i l'adhesió de tots els subjugats per la situació present". Per què? Perquè cal ajudar-los de debò a viure com a persones.