Qualsevol temps futur va ser pitjor?

Només comptant amb una sobredosi de menyspreu pel proïsme, llunyana a qualsevol forma d'empatia, podria un deixar de commoure i subratllar desgràcies provocades o naturals -accidentales, o motivadas- sobretot, quan enfonsen el seu tall a la carn viva dels nostres sentiments i ens desperten compassió cap a les víctimes de tant fet infaust que ens avassalla, difós amb amplitud i sensacionalisme en els mitjans informatius, oa través de les xarxes socials. I als tristos i lamentables esdeveniments de vegades sumem el suscitat en la pròpia realitat "col·lateral", eufemisme triomfant amb què solen fugir d'estudi tants responsables directes.

Fa mal el dolor. Esquinça fibres interiors i causa tot i l'abandonament, el crim, la mentida oficialitzada, la corrupció, la manipulació d'idees que treuen profit d'instints primaris i es transformen en fórmules efectives d'un populisme que upa als demagogs més perillosos a instàncies impensables de poder ; a subjectes que gaudeixen de major impunitat per la seva capacitat econòmica abassegadora; als que professen un cinisme que deixa marques com ganyotes a la cara; als desfachatados que manipulen baixes passions polítiques, socials, de raça i fins i tot, de religió.

Vivim una època d'adjectius acotats davant la impossibilitat de seguir anomenant la barbàrie sofisticada, l'amenaça que representa la quotidiana incontinència verbal d'éssers sense equilibri intel·lectual, amos d'impulsos produïts per una subcultura que abriga racisme, provoca segregació, proclama intolerància. En ells, el pitjor no és la retòrica si no la capacitat de posar en pràctica el seu desvari, la seva planificada desolació, en nom de enganyoses promeses de grandesa nacional, recuperació d'orgull patri, defensa de malentesos valors de classe, i un llarg etcètera que troben equivalents en el miratge de tendències ultraconservadores que crèiem eradicades al final de tants conflictes inútils, genocidis, actes violents aniquiladors, escudats en principis anquilosats, inamovibles.

Aquest lloc comú que poques coses ens podrien sorprendre encara, cobra una autenticitat capaç de redoblar la seva dosi de saviesa popular quan veiem que en nom d'un afartament de la societat, tantes vegades justificat, i fundat en la desil·lusió campant, s'instrumentalitza el descontentament ia través del vot se'ns condueix al tall del precipici, en una mena de suïcidi democràtic que recorda les pitjors equivocacions de les masses en funestes èpoques del passat segle.

Davant d'aquestes afirmacions preocupants que es desprenen d'una trista percepció generalitzada, sòl preguntar-me el que estarien reflexionant, escrivint, denunciant, genis de la talla de Jung, Unamuno, Ortega, Octavio Paz o els que van donar llera a expressar el Absurd, com ho va fer en la seva obra alliçonadora el propi Albert Camus.

Al final ho reconec. No comprenc del tot. És complexa, àrdua la tasca d'expressar tant despropòsit que anem coneixent, llegint, vivint quotidianament, en un llarg, penós gerundi. De vegades, les desraons semblarien només provocacions o ocurrències de mal gust, si no fos perquè porten intencions malèvoles, com les d'incrementar el poder nuclear de les grans potències, o tancar fronteres, desemparar als refugiats, aixecar parets o cavar tanques, no només de maons, si no de paraules que en altre temps buscaven l'enteniment, i entaular negociacions per plantejar acords perdurables davant les disputes.

Molt disbarat dels nostres infausts dies no beu de la cultura humanística que s'ha anat conformant a través dels segles, a gambades i barrancs; un nou quefer polític trenca convencions elementals, fallida regles institucionals, fa gala d'un voluntarisme que menysprea usos i costums d'una convivència pacífica, a dreta o esquerra, mateixa que proporcionava alguna certesa en un món cada vegada més inestable. Ara assistim a extremismes ufanosos i fets tan inusitats, com l'obert espionatge que intervé en assumptes clau d'altres països i és capaç d'inclinar balances electorals sense més conseqüències, ni una esperada condemna moral.

El tarannà que es desprèn de vociferants desvergonyiments d'esmena total, de creu i ratlla, semblessin venir d'éssers aliens als principis elementals de solidaritat pels quals s'ha lluitat en una dimensió planetària que pugnava per consolidar principis d'igualtat, solidaritat, i tolerància, en les més diverses latituds, i civilitzacions.

El món no ha aconseguit superar el si fosc i la fatalitat que representa el racisme obert o encobert, i l'exclusió de minories per motius sexuals o religiosos. Sátrapas sense proporcions imaginades per corrent literari alguna, han permès o propiciat l'aniquilació de centenars de milers de persones i provocat fenòmens d'emigració econòmica massiva ... i així per davant.

En aquest últim dia de l'any de 2016 el meu pensament solidari es dirigeix cap als que han patit, pateixen i patiran; cap a aquells que van veure encegades les seves vides per desaprensius criminals que enfanguen el nom de Déu, fent-se explotar en un mercat de l'Iraq, en un aeroport de Turquia, en una escola de Pakistan, en una plaça de Bangla Desh, en un jardí de l'Afganistan, i en discoteques i restaurants d'algunes ciutats nord-americans, franceses, i alemanyes (a punt d'enviar aquest text m'assabento de la matança de 39 persones en una discoteca d'Istanbul). I cap als morts atropellats pel terrorisme, amb una barbàrie-modalitat de centenars de tones rodant sobre ells, a Berlin oa Niça.

Aquests desassossegats pensaments es dirigeixen també a recordar en gairebé mig milió de persones que es calcula que han mort en el conflicte de Síria. Guerra tan desencertada, en ple segle XXI que alguns líders mundials alimenten amb precís, estudiat disseny geopolític. I penso amb pena també en els centenars de milers de desplaçats que s'amunteguen en camps de refugiats i en els nens, dones i homes que moren ofegats tractant d'arribar a Europa en basses de "Noé", desproveïdes fins de la promesa bíblica que reconfortava al final dels diluvis.

L'elenc de desgràcies humanes en els dos hemisferis, és enorme, i citar algunes d'elles és un exemple per rememorar als que patiran en el futur immediat, injustament, les conseqüències de polítiques equivocades, esbiaixades -un cop més s'esgoten els adjectius-.

No sóc dels que veuen els gots mig buits. El meu ànim sempre ha volgut encaminar cap al costat constructiu de les coses, escorat cap a la part positiva de les lliçons que ens ha anat donant la història, tractant d'allunyar-me, el màxim que sigui possible, del pessimisme existencial. Però aquest cop em sotmeto sense consol a un pudor limitant, en usar la paraula felicitat, en els meus desitjos de que el futur ens porti coses millors amb les quals puguem marcar joiosament el nou calendari.