Les candidates

No és la primera vegada que treu el cap a aquesta finestra d'opinió, la idea que les dones vagin ocupant els llocs més rellevants de la política. Com tots sabem, la cúspide d'aquesta escala cap al poder i la representativitat arribarà al Regne d'Espanya, quan una reina, ara Princesa d'Astúries, succeeixi al seu pare en un dels trons més emblemàtics del món occidental. És qüestió de temps, però també d'una reforma exprés de la Constitució que segueix esperant els partits polítics per posar-se d'acord.

I encara que no sembli el més gran dels problemes que acucien a la Carta Magna, no estaria de més no oblidar que Felip VI és Rei, a més de per una abdicació, per la vigència d'una llei de 1713 que va deixar la seva germana gran sense corona. Així que toca espavilar-se, tot i que al senyor Felip no li discuteixi ara mateix ningú el tron, ni tampoc la seva legitimitat històrica. Afortunadament, són dues princeses les que poden succeir al seu august pare, i a l'horitzó successori, no ha aparegut cap fill home, però això no justifica que no toqui moure fitxa, per molt que alguns els faci por.

Solucionat aquest dubte, queda saber quan tindrem una presidenta de Govern, ja que al Congrés i al Senat ja hi ha hagut diverses, entre elles l'actual Ana Pastor, que no només no ho està fent malament, sinó que, a més, ens ha descobert als periodistes una personalitat oberta i amb un gran sentit de l'humor a la gallega. O sigui, que toca collar els partits perquè els seus líders es converteixin en lideresses i, una d'elles, ocupi la Moncloa com succeeix amb tota normalitat en altres països veïns amb unes democràcies molt més consolidades.

En l'àmbit autonòmic, aquesta mateixa setmana ha cridat l'atenció l'anunci de Carles Puigdemont d'abandonar la Presidència de la Generalitat a finals d'aquest any 2017, deixant al seu partit sense candidat clar, cosa que no és una novetat de menor calat, ja que aquesta nació històrica mai ha tingut una dona al capdavant el seu govern, el mateix que les altres dues nacions sense estat que són Galícia i Euskadi, totes dues amb recents inquilins presidencials i poques senyals que tinguin ganes de trobar una gallega o una basca que mani de veritat en tots dos territoris.

Si Catalunya trenqués aquesta dinàmica, aquest país faria un pas endavant molt important, encara que la presidència de dones a Madrid, Andalusia, Balears i Navarra no és un bagatge gens menyspreable, sobretot per l'important "carisma" personal i polític que tenen totes elles , que han sabut seguir l'estela de la sindicalista Maria Antònia Martínez, la primera dona que va ser presidenta d'una autonomia com la de Múrcia allà en el ja llunyà 1993.

Com de tots és sabut, els espanyols hem votat a nombroses dones en els ajuntaments de tot Espanya. La qual cosa ve a demostrar que la gent del poble vol que en els seus governs de proximitat ocupin les alcaldies les dones més preparades i que els partits, han doblat la mà davant les intencions de vot dels seus votants. Si aquest fenomen populista es trasllada als altres estaments de la política, a aquesta Espanya del 2017, no la va a conèixer, com diria un conegut polític de la Transició, ni la mare que la va parir.

Una realitat que tant de bo no tardi molt a arribar i per la qual hem apostat sempre i seguirem apostant clarament.