La sentència del Cas Nóos: demagògia, populisme i injustícia

Tenia la vana esperança de pensar que avui anaven a canviar una mica les coses, i que s'imposaria el Dret sobre l'estat de rebuig en el qual vivim, però no ha estat així.

Com que sóc pessimista, la veritat és que em temia, més o menys, el que ha succeït.

Una sentència extremadament benigna per al "Duc EMPAL-mat" (li surt un any de presó per cada milió furtat), més dura amb el seu exsoci, que no té qui el protegeixi, i totalment absolutòria, només faltaria, per a l'exduquessa però encara Infanta d'Espanya, la ciutadana Cristina de Borbó i Grècia (ometo qualsevol tractament, ja que a hores d'ara, no crec que els mereixi).

I, per descomptat, cal guardar les formes, s'absol també a l'esposa de l'altre soci, més que res pel que diran...

La notícia m'ha sorprès en una cafeteria prenent l'inevitable tallat dels matins, i la reacció del populatxo allà congregat, oficinistes, aturats de llarga durada, jubilats, etc., m'ha resultat francament lamentable: es limitaven a llegir en veu alta les penes en aquesta espècie de tribunal popular que són les televisions, en aquest cas concret Antena 3, però ni un comentari, ni una sola reflexió, ni molt menys qualsevol opinió, crítica o laudatòria, res de res.

És evident que estem davant d'un poble de borregos, i que aquest poble té un pastor, que es diu Rajoy. I un amo, que és la irreal família Borbó, que porten més de tres-cents anys, que es diu aviat, vivint a cos de rei -i mai millor dit-, de tots nosaltres.

Hi ha un detall morbós, irònic, o més aviat satíric: la condemna a MANS NETES, l'únic acusador de l'encara Infanta d'Espanya (i de Suïssa, doncs hi viu, a prop dels dos milions d'euros que diuen posseeix allí el seu pare) al pagament de la totalitat de les costes per aquesta ciutadana, a la qual, dit sigui de passada, crec que la majoria dels espanyols desitjaríem no tornar a veure més.

Aquestes costes suposaran la abultadísima minuta del despatx d'aquest "pare" de la Constitució, suposo que putatiu, que no vaig a nomenar, doncs em donen nàusees. Un ordidor de rentades de tota mena, retorçat com ell sol, i un autèntic fill de... la seva mare. Gran amic de l'emèrit -Digues amb qui camines i et diré com ets-, i que va assumir la defensa com un compromís personal amb l'exRei, però que ara es veu que pretén cobrar de MANS NETES.

Doncs com no els embarguin l'Apartat de Correus, que crec és l'únic que els queda!

El "detall" és molt significatiu, i diu molt de la mala llet de les tres magistrades, sens dubte àvides de fer mèrits, que són relativament joves, i suposo que amb moltes ambicions professionals i personals, i cal fer "mèrits" davant els Borbons, que al cap i a la fi són els que dirigeixen el "ramat".

Com a jurista, professor de dret, advocat, assagista sobre temes legals, és a dir, aprenent de tot i mestre de res, la sentència m'ha produït fàstic i ganes de vomitar. I, per descomptat, molta vergonya aliena.

El mateix jutge Castro, magistrat instructor de la causa, i per tant profundament coneixedor de la mateixa, ja ha dit "que no entén la sentència". I jo tampoc (òbviament salvant les distàncies, doncs jo sóc un simple becari al seu costat).

Tenint en compte que la Infanta va gaudir de dos advocats defensors, donada la incompetència del titular, i d'altres dos advocats a les persones del fiscal i de l'advocat de l'Estat, ¿haurà de pagar el sindicat els salaris de tots ells ...?

En aquest cas, demano que es dedueixi dels nostres impostos el sou del fiscal i de l'advocat de l'Estat, a veure si així, almenys estalviem alguna cosa, per poder retornar-li a la ciutadana Borbó les despeses que ha tingut amb aquest assumpte.

En fi, Espanya és ansí. Ho deixo per ara, sense perjudici de tornar sobre l'assumpte quan estigui més calmat.

Justícia a l'espanyola. Marca Espanya.