Europa del Sud, èbria i libidinosa

Les declaracions de Jeroen Dijsselbloem, president de l'Eurogrup, han causat perplexitat. Potser es temperen en la llarga tradició d'estereotips i recels mostrats entre europeus septentrionals i meridionals. "No puc gastar-me tots els meus diners en licor i dones i a continuació demanar ajuda. Aquest principi s'aplica a nivell personal, local, nacional i fins i tot a nivell europeu", ha afirmat el socialdemòcrata holandès en una àmplia entrevista publicada fa uns dies al prestigiós diari alemany, Frankfurter Allgemeine Zeitung. Naturalment la referència es dirigia a l'Europa del Sud, la qual, segons Dijsselbloem, ha rebut la solidaritat de la Unió Europea en moments difícils després de desencadenar-se la Gran Recessió als EUA en 2007-08.

El dard en les paraules de Dijsselbloem ha cuit - i no poc-- en països com Espanya, Itàlia, Portugal i en el gran acusat, Grècia. Les peticions de dimissió s'han multiplicat, incloent la del propi Matteo Renzi, fins fa pocs mesos president del govern italià i europeista combatiu. Com no podia ser menys, les xarxes socials han fet ús i abús de epítets i qualificatius variats respecte a la suposada fogositat libidinosa dels meridionals, o l'afició per les cogorzas solitàries dels veïns nòrdics. Tot exagerat i entremesclat amb insults gratuïts i inútils.

Potser el vicepresident de la Comissió Europea, Frans Timmermans, holandès i socialdemòcrata com Dijsselbloem, hagi contribuït amb les seves declaracions a aportar graus de seny i temprança. Per Timmermans, nascut a la mateixa ciutat de Maastricht que va donar nom a un Tractat clau en el procés de Europeització, molts europeus segueixen pensant d'acord als nostres bagatges culturals nacionals. La crítica al seu compatriota i company de partit subratllava que les seves declaracions no contribueixen a consolidar un futur comú a la casa europea. I evidencien, a més, una falta de sensibilitat i d'empatia necessàries per a la convivència funcional entre les diferents singularitats culturals de la nostra comuna civilització europea.

La figura del president de l'Eurogrup, tot i ser informal, és molt important ja que agrupa els ministres econòmics dels països de l'euro, així com al president del Banc Central Europeu i al president i al responsable d'assumptes econòmics de la Comissió Europea. Per això les declaracions han tingut una gran repercussió social i política. Recordem que, entre els membres de l'Eurogrup està Wolfgang Schaüble, l'influent ministre alemany de qui s'afirma que Dijsselbloem és un fidel escuder.

És coneguda la sinonímia en el credo cristià entre "deute" i "pecat" (Evangeli de Sant Mateu 6:12). Per al representant germànic --i la seva adlàter holandès al Eurogrupo-- la justificació moral de les seves observacions és que els mediterranis han de penar pels seus pecats "etílics i luxuriosos". Convé recordar que els propis alemanys occidentals no van aplicar el mateix Diktat als seus germans de la RDA, quan el 1990 van decidir comprar els seus marcs sense valor i reconstruir pràcticament des de zero un país que havia comès el pecat mortal del comunisme anticapitalista.

Per al redactor d'aquestes línies és evident que els mediterranis són tan aplicats en la seva "ètica del treball" com puguin ser-ho els europeus septentrionals. De fet, es treballa -formalment i informalment-- un major nombre d'hores al meridión continental. Com bé apunta Timmermans, l'assumpte no és qüestió de mandra o falta d'esforç, tot i que potser sí ho sigui de productivitat.

Recordem que la pròpia Espanya va realitzar un extraordinari esforç des de la Transició democràtica, el que ens va permetre créixer econòmicament més que els membres centrals europeus (Alemanya, França o el Regne Unit, posem per cas). En el seu conjunt, l'Espanya de 1976-2007 ofereix un bon exemple d'una transició des d'estructures preindustrials a altres postindustrials en un breu lapse de temps. Cal recordar que, durant aquest període i mesurat en PPPs (unitats de paritat de compra), Espanya va passar d'un percentatge de renda per càpita del 70% al 94% de la mitjana europea (UE-15). El 1945 i 1960, durant la dictadura franquista, aquests percentatges havien estat del 49% i 57% respectivament. Ja en 2007, i considerant el conjunt d'EU-27, Espanya havia superat la mitjana europea amb un 102,6%.

Certament l'axioma de la solidaritat en nom del manteniment del model social europeu és indefugible. En termes materials això comporta transferències de rendes dels països més rics als països menys rics (generalment del sud i de l'est europeus). Tal regla de solidaritat es legitima en l'actitud majoritària dels europeus a favor del model social europeu, institucionalitzat en un Estat del Benestar que protegeixi els ciutadans de les conseqüències perverses de les forces del mercat, i que em bride a aquest últim amb actuacions que controlin les seves externalitats negatives. Ara bé, els propis ciutadans també han d'assumir la seva part alíquota de responsabilitat en l'evitació d'una Europa assetjada pel fals "miratge de la riquesa" promocionat per la anglobalización.

Cada europeu gaudeix de l'alegria de viure amb els seus propis matisos. L'espanyolíssima paraula "festa", per exemple, és d'ús universal i s'entén per tot arreu. A vegades, com van ser els anys de "vi i roses" durant els inicis del tercer mil·lenni, els espanyols tracten de reeditar el vell refrany de "lligar els gossos amb llonganisses", en al·lusió a un idiosincràtic desig ibèric per mostrar el rang de " nous rics "i de malbaratar allò que no es posseeix. Després de desplegar un sobreesforç sostingut en tot just trenta anys, alguns espanyols van pensar que ja eren iguals a alemanys, britànics o francesos. Dijsselbloem ens recorda ara que els deutes es paguen i les lleis es compleixen, cosa que convé no oblidar a l'hora de prendre decisions personals de caràcter financer i de triar als nostres governants. Al cap i a la fi, es tracta d'una regla d'obligat compliment en el nostre dret i sistema de valors europeus.