Lluís Llach: de 'L'estaca' a l'estacada

En aquest país, una sèrie de cantautors van ser -alguns segueixen sent- un referent molt important per a molta gent. Algunes de les seves cançons formen part de la memòria col·lectiva i, ni el pas del temps, farà oblidar les seves lletres i música a les generacions implicades. Aquests cantautors han passat a la categoria de mites.

És cert que les persones van evolucionant amb els anys. Diuen que alguns es tornen més conservadors, també n'hi ha que se'n van a l'altre extrem i la majoria pateixen una transformació més serena.

Personalment, tinc unes quantes cançons de cantautors que m'agraden, entre elles 'L'estaca' de Lluís Llach -no totes les seves cançons són de les meves preferència perquè algunes són un veritable tostón-, però aquesta sí, per la seva lletra i música. 'L'estaca' va ser -i segueix sent- un símbol de la lluita per les llibertats. Però aquesta estaca, impregnada en el seu dia de justícia i llibertat, ha de ser la mateixa que vol posar el Llach polític als funcionaris que no acatin les lleis de la desconnexió per considerar-les il·legals. Aquesta postura antidemocràtica atempta a la llibertat de les persones i les lleis que ell tant ha reivindicat al llarg de la seva etapa artística. Les afirmacions de Llach s'han fet en les diferents conferències en què ha intervingut com a teloner. Té nassos el tema. Pot saltar-se les lleis i passar-pels "bemolls" però no admet que els funcionaris respectin la legalitat vigent, els fica la por al cos amenaçant-los amb sancions als que no obeeixin. Tot molt democràtic: "fes el que jo dic, però no el que jo faig", frase que se li sol adjudicar als capellans.

Lluís Llach és un camaleó en les seves conviccions polítiques, les hemeroteques hi són per consultar-les.

En una etapa no gaire llunyana, quan això de la música li avorria una mica i era a la introspecció existencial, Llach, al costat del notari Enric Costa -ara el fill de Costa ocupa el seu lloc- van crear el Celler Vall Llac, si Porrera del ànima. Un vins exquisits, no aptes per a totes les butxaques i que el 2013 van aconseguir entrar al mercat xinès. Els vins per a ell representen la filosofia de la terra on es produeixen. De la part crematística no parla perquè els diners no és filosòfic.

Després d'un viatge al Senegal, va decidir crear una fundació que porta el seu nom. A la presentació de la mateixa va dir coses com aquestes: "us presento aquesta Fundació exposant-que el seu naixement ve motivat per una sensibilitat específica cap als terrenys culturals, educatius, o de fragilitat social manifesta de comunitats minoritàries o minoritzades. I que pretén posar a l' centre de la seva acció el desenvolupament integral de l'ésser humà com a individu de col·lectius sostenibles, respectuós amb les identitats i diversitats, en el marc de la llibertat personal i col·lectiva ". Tot una ostentació de gestos que no es correspon amb la seva actitud d'ara.

El seu centre, en una petita població del Senegal, va ser objecte d'un programa del periodista Oms, a TV3. Tot molt bucòlic, molts nens, molt màrqueting. Allà es passava la meitat fent apostolat i vot de pobre, com els televidents van poder veure. Això sí, en el reportatge no va sortir que Llach va estar en més d'una ocasió al The Rhino Resort, un centre hoteler de super luxe, propietat de l'Sandro Rosell, l'expresident del Barça.

Com que la monotonia fa acte de presència, de nou, en la vida de Llach, s'implica en la política de la mà de Junts pel Sí, d'on és ara diputat activista i sectari ideològic.

Lluís Llach ha traspassat una línia que fa d'un demòcrata un autoritari perillós, lluny del Llach dialogant, dolç i entranyable. Deia no sé qui: "el principi essencial del totalitarisme consisteix en promulgar lleis que siguin impossibles d'obeir". Doncs això.