Els primers dies de Pedro Sánchez

Camina el recent triomfador de les primàries del PSOE ficat en els seus primers dies de decisions com a nou secretari general. I entre les últimes, la més sàvia -sens dubte alguna-- ha estat la d'avançar-se Rajoy i guanyar-li per la mà la virilitat d'Estat al cridar-li i dir-li que el partit socialista --a més de Obrero-- ho és, sobre tot, espanyol. I que, per tant, compti amb ell per defensar la Constitució i lluitar contra la presumpta segregació que sembla ser no trigarà a produir-se.

Per mitjà, altres trifulgues que han acabat en taules, com per exemple el de les llistes compartides per al Congrés Federal de juny, excepte trobades excepcions, com la dels socialistes gallecs --empeñados a dilucidar les seves fòbies personals en una nova "Guerra dels Compañeiriños ", que esperem no acabi amb algun susanista penjat dels merlets del Castell de Moeche, com ja va passar en temps passats amb la revolta irmandiña--. Ara només li falta saber als sociates gallecs qui és el Pedro Madruga contemporani que guanyarà aquesta guerra civil per erigir-se en líder de la formació a les ordres de l'altre Pere, al Sánchez, el seu aliat a l'altra banda de l'Padornelo i la Tanca. Bé, líder o ... lideressa?

I a partir d'aquests pactes vindrà al Congrés la nova Executiva afí; mentre, pel camí van caient dimissions --a meu entendre algunes molt valiosas-- com la d'Eduardo Madina i Juan Carlos Díez, que acaben de dimitir del càrrec de portaveu de la ponència que havien elaborat en els últims mesos. Una marxa que hi haurà alegrat als més fanàtics de la cort pedrista, però que per al PSOE és un pas enrere en la seva pluralitat i sobretot en el seu fons intel·lectual més progressista.

Tampoc ha estat malament l'elaboració d'una estratègia per dir-li a Pablo Iglesias que la seva moció és no només inoportuna, sinó una enganyifa, fins i tot als seus propis electors. Per fer-ho, el nou portaveu parlamentari Jose Luis Ábalos s'ha passat per totes les cadenes de ràdio, on ha deixat la imatge d'un killer prudent, per a així "mosquear" encara més als podemitas que, de ben segur, es la guardaran fins que l'ocasió li sigui propícia. D'aquesta embolic, Sánchez s'ha emportat el botí de la dissensió pública de Compromís, que no vol una moció de censura, ni res que se li assembli.

Com a Andalusia no han matat --de moment-- les mosques a canonades, al nou líder del PSOE només li queda que després del Congrés a Rajoy no se li acudeixi convocar unes eleccions generals que serien letals per als socialistes, perquè ja se sap que, en política, els militants són una cosa i els votants una altra, i de baixar dels 80 diputats significaria una volta enrere en el temps i sobretot un escenari més que propici per a nous enfrontaments, a més de la irrellevància parlamentària per a un partit acostumat a governar oa ser una oposició forta.

Però aquesta és una possibilitat, encara llunyana, de manera que a Pedro Sánchez, de moment li somriu la fortuna, ia més gaudeix de la baraka dels mitjans afins, i és que no hi ha com un bon àpat en un japonès amb llarga sobretaula inclosa perquè el periodista famós es reconverteixi en amic de tota la vida de nou i et doni tota la pista televisiva que et calgui ... Ai, la vanitat!