Pastilles per a la normalitat

El 1952 el Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM-I), descrivia 106 tipus de trastorn mental. El 2013, la cinquena edició d'aquesta "bíblia psiquiàtrica" (DSM-5) ia cataloga uns quatre-cents diagnòstics. Aquest augment, juntament amb la disminució dels llindars que consideren un comportament com normal, fan que es dispari el nombre de persones susceptibles de ser diagnosticades com a "malaltes" i, en conseqüència, ser tractades. És més, tot aquell (vostè i jo inclosos) que passi pel fi sedàs del DSM quadra amb una o diverses "patologies". És el que s'anomena psiquiatrització de la vida quotidiana o de la normalitat.

Els diagnòstics del DSM es voten a mà alçada en reunions "d'experts" segons per on vingui el vent i els diners. Així es decideix, per exemple, quants mesos ha d'estar una persona trista perquè es consideri que pateix una depressió, el que importa, sobretot, a les empreses d'assegurances. A més, molts dels que participen en aquest procés tenen vincles amb les poderoses empreses farmacèutiques que inverteixen milions en condicionar les investigacions, comprar voluntats i promoure "creadors de tendències", personalitats que ens diuen que la solució als nostres problemes és una pastilla (les últimes modes psiquiàtriques són especialment dramàtiques perquè afecten els nens: el TDAH i el trastorn bipolar infantil). Les empreses que formen aquest grup de poder conegut com Big Pharma encoratgen la invenció de nous trastorns psiquiàtrics i l'ampliació dels ja existents, ja que han fabricat, per endavant, el "remei" químic. Aquesta estratègia perversa basada en el principi "l'oferta crea la demanda" els reporta enormes beneficis econòmics a costa de la salut dels ciutadans.

Des que el 1954 s'autoritzés la clorpromazina per al seu ús psiquiàtric, la prescripció de psicofàrmacs s'ha convertit ràpidament en la pràctica habitual no només dels psiquiatres sinó dels metges d'atenció primària, que són sotmesos freqüentment a pressions comercials i institucionals (es calcula que un 80% dels psicofàrmacs, sobretot antidepressius i ansiolítics, són receptats pels metges de família).

S'estima que al voltant del 20% de la població consumeix medicaments psiquiàtrics de manera puntual o continuada. Segons l'Agència Espanyola de Medicaments (AEMPS), el consum de psicofàrmacs s'ha triplicat des de l'any 2000 seguint la tendència alcista de les últimes dècades del segle XX. Això suposa un augment de superior al 200% en els últims quinze o vint anys. Facin els comptes i concloguin qui s'emporta la pasta i qui surt perjudicat.

Per descomptat, els psicofàrmacs estan correctament indicats en certs casos, però per a res en tants ni de forma tan massiva. A més, ha quedat demostrat que molts dels medicaments presentats com a novetat no aporten res de nou respecte dels anteriors i que, en molts casos, els perjudicis sobre la salut del pacient superen els suposats beneficis.

D'altra banda, se sap que la psicoteràpia i l'acompanyament social redueixen o fins i tot fan innecessari l'ús de medicaments. Si part dels diners que es gasta l'Estat en pastilles el dediqués a contractar psicoterapeutes i treballadors socials, no tindríem a tants metges i pacients enganxats a la recepta sinó a més persones amb recursos per vèncer per si mateixos el dolor psicològic.

Però vivim en una societat consumista amb molt baixa tolerància a la frustració, que no sap esperar i corre desesperadament cap al miratge de la felicitat i la normalitat, ideals de perfecció que ens venen com a possibles però que ni existeixen ni existiran. És paradoxal que, a major nivell de progrés, la gent més s'entristeix, s'irrita, es posa nerviosa i es queixa. No és que hi hagi una plaga de malalties mentals, sinó que cada vegada som més febles i vam aguantar pitjor els inconvenients de la vida. Però, tranquils, hi ha una pastilleta blava que ens ajudarà a suportar. I si aquesta no funciona, no passa res, les tenim de tots els colors.

Podem denunciar la perversitat de les empreses farmacèutiques que, en definitiva, fan la seva: guanyar com més diners, millor (per a elles). Podem criticar un sistema sanitari que asfíxia i deixa poc marge de maniobra als professionals. Podem enfadar amb alguns metges que no volen escoltar el que de veritat li passa al seu pacient i li tapen la boca amb pastilles. Però al final de la línia està vostè com a últim responsable de la seva salut i la dels seus fills. Vostè pot triar si vol saber què li passa, tenir la valentia d'afrontar-i tirar endavant o si, per contra, prefereix conformar-se i dir "jo sense pastilles no puc viure" (que és equivalent al que alguns psiquiatres afirmen sense proves: "el seu és per a tota la vida") convertint-se en un pacient crònic.

Abans d'anar a per la recepta, aturi a pensar si vostè té alguna cosa a veure en el seu sofriment i pot fer alguna cosa. Sigui crític i no es fie del primer que li diguin. I, per descomptat, surti xiulant si algú li vol ficar una pastilla a la boca sense ni tan sols preguntar-li com es diu. En definitiva, és vostè qui ha de decidir.

NOTA: Això és el que diuen alguns prestigiosos científics i professionals de la salut mental sobre els psicofàrmacs, el DSM i la psiquiatrització de la normalitat:

- La invenció dels trastorns mentals. Marí Pérez, catedràtic de Psicologia (Universitat d'Oviedo) i Héctor González, professor de Psicobiologia i Psicofarmacologia (Universitat d'Oviedo).

- Som tots malalts mentals? Manifest contra els abusos de la psiquiatria. Allen Frances, catedràtic emèrit de Psiquiatria (Universitat de Durham, EUA).

- Anatomia d'una epidèmia. Medicaments psiquiàtrics i el sorprenent augment de les malalties mentals. Robert Whitaker, periodista d'investigació.

- Medicalitzar la ment. Serveixen d'alguna cosa els tractaments psiquiàtrics? Richard Bentall, professor de Psicologia Clínica (Universitat de Liverpool).

- Parlant clar. Una introducció als fàrmacs psiquiàtrics. Johana Moncrieff, professora de Psiquiatria (UniversityCollege, Londres).

- Psicofàrmacs que maten i denegació organitzada. Peter Gotzsche, catedràtic de Disseny i Anàlisi en Investigació Clínica (Universitat de Copenhaguen).