L'oasi català

Camina l'Oasi català ocult després d'una terrible tempesta de sorra que amb prou feines deixa veure res del que va ser la seva placidesa paradisíaca d'altres temps. Tots es miren amb interès, però cap sembla trobar-se en aquest embolic del Procés que acaba l'1 d'octubre.

El gran desert de la incomprensió i la incompetència política envolta els que habiten l'oasi i amenaça amb empassar-se'l si abans, els que hi habiten, no s'emboliquen a pals i acaben matant-se els uns als altres.

Es diu que l'ex Convergència trasmutada en PDeCAT no aguantarà l'envit de l'Estat i que diversos dels seus dirigents faran una cosa inaudita en la política catalana:

Dimitir d'una butaca al Govern, provocant en fer-ho un terratrèmol de immediates conseqüències que el paralitzi tot.

També es xiuxiueja per sota el nas, que Puigdemont i Mas no van a afluixar i que els seu amb la CUP és amor de veritat fins que el Constitucional els separi, enviant a uns a Soto del Real ia altres al Port de Santa Maria, per així no trencar la tradició republicana.

Se sap a més que el sociata Pedro Sánchez ha deixat molt mal gust de boca a la Moncloa i que a molts dels seus votants d'Aragó per avall no els ha fet gràcia el seu "sí però no" a Mariano Rajoy -Don Tancredo del Lérez-, ja que ha rebaixat a un segon nivell l'argumentari constituicionalista en defensa de la unitat del Regne d'Espanya.

I ja es sap que en aquestes coses cal filar molt prim perquè, en una d'aquestes, els votants et deixen sense diputats si no parles clar i amb la veritat per davant, que diria el meu admirat col·lega a la ràdio José Luis Fernández Abajo.

De moment, el que hem guanyat per a la "plurinacionalitat sanchista" és que, en aquest 7 de juliol Sant Fermin, la ikurriña onegi al balcó de l'Ajuntament de Pamplona, on la majoria dels seus ciutadans no se senten encara bascos, ni formant part d'Euskadi, però que al ritme que van els polítics de Madrid, tindran moltes possibilitats de passar-se a aquesta nacionalitat quant Sánchez i Rajoy es tornin a embolicar amb el seu dia a dia de la corrupció i els pactes amb Podem.

Després, despertarà Galícia, que passarà de reivindicar la "cinquena província" -que tan poc agradava als Bierzo pro-leoneses- a exigir un altre referèndum independentista, recordant que la Guerra dels Irmandiños tenir el seu inici i epíleg a la terra per la qual passa la Santa Compaña, aquest mite espiritual a què estem apuntats tots els espanyolets quan ja res import.

Vaja, que si els Rajoy, Sánchez, Rivera, Iglesias -que poques dones, per cert! - no s'espavilen, el de la Caiguda de l'Imperi Romà va ser un tema de menor quantia.

I com que ja no existeixen genis amb gràcia com Indro Montanelli per portar aquests Nous Episodis Nacionals sense l'èpica de Galdós al llibre imprès, molt em temo que en els pròxims mesos no ens agradarà un carallo el que llegim en els diaris, com també deien els meus paisans da Ponte-Caneda quan li van treure l'aigua de la portada que procedia de la deu de Guizamonde, del gust i qualitat havien gaudit moltes generacions d'avantpassats.

Així que, si us plau, no perdin de vista el de la tempesta de sorra a l'Oasi català, perquè després vindran altres de fins i tot més intensitat política i social que precedeixen al que els meteoròlegs anomenen ciclogènesi explosiva. I això és cosa que històricament val la pena contemplar.