Un món d'esclaus

Manuel Fernando González Iglesias

LadirectorageneraldelFMIChristineLagarde


Mentre m'arriba la notícia del trist final de Miguel Blesa -el que va ser tot poderós capo de Caja Madrid en circumstàncies molt trágicas- m'endinso, un cop més, al vergonyós tema de les mesures cautelars que ens aconsella, com sempre amb paternal zel, el Fons Monetari Internacional per alliberar els rics de la crisi.


Aquesta vegada ens ha tocat el torn als pensionistes espanyols, uns individus 'manirotos' que s'han passat quaranta anys de la seva vida laboral cotitzant a la Seguretat Social i que ara volen acabar amb aquest desgraciat organisme a força de pujar-se els cobraments mensuals un 0,5 % a l'any.


El malbaratament és tan notable que ens mereixem, a més de pagar les factures escolars dels nostres néts o la dels nostres avis pares -que ja passen dels 80 anys amb "massa freqüència" - i fins i tot sostenir econòmicament a alguns dels nostres fills, que ens fiquin a la presó per malversadors públics.


Som insaciables i a més, uns tipus insensibles amb les generacions futures que, per cert, mai cobraran una pensió encara que els obliguin a cotitzar com a nosaltres i també els demanin que dels seus sous de merda s'extreguin una quantitat per pagar una mútua privada, per si de cas, el que avisa no és traïdor.


Està clar per a l'FMI que mai vam haver de jubilar-nos als 65 anys i, per tant, que la nostra obligació era la de seguir treballant fins als 75 junys. I si ningú ens oferia una feina decent, hauríem d'aguantar el tipus en una cantonada amb la mà estesa sense el subsidi mensual fins arribar a aquesta màgica edat.


I encara millor, superar els nostres complexos d'esquerrans passats de moda i reconèixer públicament que en temps de Ciceró es vivia millor, perquè el Sistema no patia els vaivens que ara pateix la humanitat. La d'llavors sí que era una societat civilitzada, on florien la Filosofia i l'amor lliure. Un hàbitat imperial on milers d'esclaus només vivien per als seus amos, els qui generosament, fins i tot ... els donaven de menjar.


Christine Lagarde, directora gerent del Fons Monetari Internacional, amb les seves últimes receptes per als jubilats espanyols, ha fet un pas gegantí per semblar-se a la totpoderosa Agripina, la insaciable mare de l'Emperador Neró, al qual la història mai li ha arribat a fer la justícia que es va guanyar en vida.


I d'aquest semblat un s'espera -com pluja de Maig- noves receptes contra la crisi, que estic segur que reconduiran cap a una via morta les insaciables costums dels que ens hem jubilat tenint seixanta-cinc tacs i seguim donant-li a la despesa pública amb malèvola intenció. Quina barra!


I és que no hi ha com ser pobre, perquè l'FMI es preocupi del teu benestar.


Article publicat originalment en CatalunyaPress.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He llegit i accepto la política de privacitat

No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH