dissabte, 28 de novembre de 2020

Això sembla un cop d'estat exprés

Manuel Fernando González Iglesias

Tejero 23F



La decisió que s'acaba de prendre al Parlament de Catalunya i que ha rebut el rebuig unànime de l'oposició, sona clarament a cop d'Estat anticonstitucional. El sobiranisme català pretén, per la via d'urgència, saltar-se les més elementals normes democràtiques per imposar-nos als catalans que no som sobiranistes un règim que no desitgem i que les actuals lleis constitucionals no recullen.


A mi el Cop del 23 F de 1981 em va agafar a l'entranyable Ràdio Miramar, que tenia els seus estudis a la Plaça de Catalunya de Barcelona sent Director de les seves Serveis Informatius. Quan vaig veure entrar per televisió els primers guàrdies civils al Congrés, vaig entrar al despatx del director de l'emissora Rodríguez de Castro, on estava també el president de la companyia José María Ballvé i la ja morta Encarna Sánchez, llavors a la cresta de l'onada per la seva Encarna de Nit.


El meu missatge va ser molt senzill:


Tenim un cop d'Estat i cal defensar la Democràcia.


Avui la frase no té valor, però en aquell instant, aquesta a Barcelona, sonava a bogeria, per molt que alguns havíem rebut missatges inquietants sobre sorolls de sabres i trames civils.


Mai se m'oblidarà aquella nit. Els meus caps em van deixar a càrrec de l'emissora, com si fos l'amo, allà me les s'apanyarà. A la primera hora només se sentia en la competència música clàssica. Vaig demanar a José Luis López Bulla, secretari general de Comissions, que m'ajudés en antena a donar-li notícies a la gent.


Disposava d'un enregistrament que havia aconseguit en contactar amb el Congrés, on es va quedar tancat el nostre redactor Vicente Mateos. I amb això i poc més parlem mentre els altres li donaven a la música. El hicicimos amb un López Bulla demanant-li als oients que defensessin la democràcia, com en els millors anys de la II República i el Govern Civil ens va cridar perquè aturéssim, perquè l'incipient cop encara no s'havia consolidat i s'esperava que el Capità General de Catalunya no ho recolzés, i que altres capitanies tampoc.


Vaig trucar a Júlia Otero, que treballava a la casa, perquè amb un taxi s'acostés a les casernes i em fora informant sobre els moviments de tropes, si és que n'hi havia. Treball que va fer no sense risc i amb brillantor ...


A Salvador Escamilla li vaig demanar que se n'anés a casa perquè la seva vida podia córrer perill, estava molt neguitós i amb prou feines podia articular paraula. El meu redactor Cap se'n va anar a refugiar a l'Consolat cubà i només va reaparèixer quan la cosa s'estava aclarint.


Encarna Sánchez va intentar per tots els mitjans sortir en antena perquè volia parlar amb Tejero. Mai li vaig preguntar d'on havia tret el telèfon secret del colpista. Em vaig negar en rodó perquè tenia clar que les seves simpaties anaven dirigides cap als revoltats. Mai m'ho va perdonar, i després de l'article que va poder llegir a El País l'endemà escrit per Paco Umbral sobre ella, en la qual sortia molt mal parada, vam tenir un enfrontament a crits que va presenciar tot el personal de l'emissora.


Un guàrdia civil de paisà va venir a "protegir-me" aquella nit amb pistola inclosa. Si no guanyava la democràcia, vostès. Ja poden imaginar el que hauria passat. Mai li he tornat a veure, però tampoc ho trobo a faltar.


No m'agrada la gent que intenta donar cops d'estat perquè no respecta la llibertat del seu proïsme i les seves idees sempre acaben imposant per la força. He escrit moltes vegades en aquesta mateixa secció convidant a la concòrdia i l'acord com també han fet altres col·legues més savis que jo. Tinc les idees molt clares que hauríem de tots caminar cap a un estat federal des d'aquesta democràcia que ha costat tant aconseguir, encara que a alguns diguin ara el contrari.


Sempre he defensat a Catalunya, especialment fora d'ella, que és on cal jugar-se els quarts ... Els meus fills i la meva néta parlen català i volen viure pacíficament a la terra en la qual van néixer.


Quan he treballat a Madrid, oa la Galícia en la que vaig néixer, m'han anomenat "català" amb intenció despectiva, i ho he sentit amb l'orgull de qui vol alguna cosa i no necessita presumir d'això. Ara, em diuen unionista i encara no entenc el per què.


Com que sóc molt ximple, potser no ho entengui mai, potser perquè em falta sentit comú per aprendre a pujar-me al carro del poder com fan altres col·legues als quals el sobiranisme governant a Catalunya els ha omplert les butxaques de subvencions milionàries. Crec que ningú té el dret de demanar-me que em separi dels meus paisans gallecs, que per diverses generacions han estat la meva família, ni tampoc que els andalusos, que són la línia familiar de la meva dona, siguin ara estrangers a la terra en la que em enterraran quan toqui.


No comparteixo aquestes idees i estic disposat a defensar una Espanya plural i unida fins al final.


No li tinc por als que diuen que Espanya els roba i els fa pena. Estan equivocats i per això, ni cal multar-ni tampoc empresonar, només destinar a altres responsabilitats en què no puguin desunirnos a tots.


Els intransigents em hauran de vigilar com en el 23 F, en lloc de amb un guàrdia civil, amb un mosso amb pistola al costat perquè em carrer. Ja els bestreta que obtindrà de mi la mateixa actitud que la que va aconseguir el seu col·lega armat. Així que queda tot dit i escrit.


M'he explicat bé, senyores i senyors, que volen armar el que sembla un cop d'Estat exprés per la porta de darrere?

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH