Blancor encegadora

A Luisa l'impacta la blancor impecable de les seves bates.

Luisa, metgessa de família, va rebre ahir una trucada de la seva cosina Neus que viu a Amsterdam. El marit d'aquesta, un home jove i sa, va sentir sobtadament ahir a la nit dificultats per respirar i s'ofegava. Va sortir al carrer espaordit i es va desplomar davant d'ella i els seus dos fills. L'ambulància el va recollir en parada cardiorespiratòria. El pronòstic és molt dolent.

Luisa es troba ja amb Neus a l'hospital holandès. A l'entrar, crida la seva atenció la bellesa del centre i les seves magnífiques instal·lacions, especialment una preciosa estada dedicada als nens malalts, plena de jocs i atesa per psicòlegs i educadors. Tot aquí és bonic, tot sembla funcionar bé, pensa.

Neus està serena però molt preocupada per la gravetat de l'estat del seu marit. Inevitablement, s'ha posat en el pitjor i pensa, sobretot, en els seus fills de dotze i nou anys. Imagina un trist i difícil futur immediat.

Entren a la sala tres metges. A Luisa l'impacta la blancor impecable de les seves bates. Se sent una mica malament per haver-se fixat en això, què frivolitat. S'adrecen a Neus per torns ben mesurats, amb exquisides formes i mantenint la justa distància corporal. Com si seguissin un guió. L'informen que el seu marit està en mort cerebral. Neus, desconcertada, mira a Luisa i li pregunta què faig? Un dels metges interromp amablement: disculpi, no és la seva decisió, anem a desconnectar-lo. Luisa sap que, per desgràcia, és la millor opció. No hi ha res més a fer. Els metges fan un breu gest de respecte i marxen.

Llavors, es presenten els psicòlegs amb una àmplia bateria d'indicacions i consells que algun savi haurà deixat escrit en el manual del bon acomiadament. Els nens són conduïts a l'enlluernadora sala de jocs perquè s'entretinguin i desfoguin, perquè no pensin. Després, el fill gran ha de tocar la guitarra mentre que el petit lliura al seu pare un peluix prèviament adquirit a la botiga de regals de l'hospital. La mare es limita a seguir unes ordres que no ho semblen, doncs li són xiuxiuejades a cau d'orella amb un dolç to: ara aquí, ara allà, feu això, feu allò. Finalment, l'home, el marit, el pare, mor.

El temps dirà si allò va servir a Neus i als seus fills per digerir millor un glop tan amarg. El que sé, per la qual cosa m'explica Luisa, és que cap professional, malgrat la seva indubtable bona intenció i formació, es va apartar ni un instant del artificiós protocol. Ningú va acompanyar a la mare a fer una passejada mentre li transmetien la mala notícia. Ningú la va abraçar, ni tan sols la va tocar. Ningú va preguntar als nens com es sentien i què volien fer (o no fer). Ningú els va agafar la mà intentant apaivagar amb aquest gest la immensa angoixa.

Davant històries com aquesta, no puc evitar preguntar-me si els protocols, quan es tracta de lluitar amb emocions tan doloroses, estan concebuts per protegir els professionals abans que a les persones que atenen. En qualsevol cas, Luisa té la impressió que allò no es va manejar bé i que es va escamotejar el dolor seguint estrictament un ritual efectista i políticament correcte. Tot va ser molt net, ningú es va tacar. Potser per això ella guarda, sobretot, la imatge encegadora d'aquelles lluents bates blanques.