Salvador Espriu, un extraordinari admirador del Quixot, va començar a publicar amb només divuit anys d'edat, amb l'arribada de la República. En els sis anys següents va publicar una obra per any.
Posteriorment, ja en el franquisme va escriure i va estrenar algunes obres de teatre. Però és especialment reconegut com a poeta. Va morir el 1985. No el vaig conèixer, però el seu aspecte seriós podia fer-li semblar antipàtic. Qui va tenir una gran amistat amb ell va ser el poeta i crític d'art José Corredor-Matheos, qui en les seves memòries confessa que al principi li infonia respecte: "Tímid i retret, quan es trobava còmode, com semblava estar amb mi, es mostrava expansiu i animat, disposat a tractar els temes amb humor i de manera distesa ".
Per un dels seus personatges, "el silenci és la millor de les qualitats, perquè permet pensar amb puresa". Per Espriu, fer poesia li servia per viure rectament, i "potser per morir bé". Al Cementiri de Sinera exclama que perdura en els seus dits una rosa que va agafar i que "els meus ulls ja no saben / sinó contemplar dies / i sols perduts". Una invencible nostàlgia. De tant en tant repàs aquests versos que em segueixen captivant.
Busco allunyar-me de la tristesa incurable i no m'entretindré en altres versos dolguts. Però no puc deixar d'anotar aquests altres: “Ningú no ha comprès/ el que jo volia que de mi es salvès./ Mai no ha entés ningú/ per què sempre parlo del meu món perdut”.
Corredor-Matheos compte a Corredor de fons que Espriu no acceptava el tuteig ni que se li cridés de vós, que era com Corredor li parlava a Foix i als Riba. Explica també que, malgrat la seva serietat, tenia un gran sentit de l'humor: "Una vegada li vaig dir que m'alegrava molt de veure-ho i que, de vegades, sentia desitjos de xerrar amb ell, però que no m'atrevia perquè sabia que estava molt ocupat. Molt somrient, em va contestar que no fes cas i que, quan volgués, ho cridés". El 1961, Espriu li va dedicar a Corredor seu cèlebre La pell de brau amb aquestes paraules: “A l’estimat Josep Corredor, de Sepharad també, però de l’altre cantó del riu”. En aquest llibre, demanava la comprensió i estima de les raons i parles dels fills d'Espanya: “Que Sepharad visqui eternament/ en l’ordre i en la pau, en el treball,/ en la difícil i merescuda llibertat”. Amén.
Escriu el teu comentari