Els catalans ens hem de reconciliar

Tarradellas a la seva arribada a l'aeroport de Barcelona cantant 'Els Segadors'

En aquest 23 d'octubre del 2017 m'he recordat de Tarradellas i m'he girat a l'esquerra del meu despatx on llueix una còpia enorme de la fotografia en què es veu el President cantant l'Himne de Catalunya sobre una plataforma després de la qual, l'acompanyen en històrica foto de família tots els polítics catalans que van acudir a rebre'l a peu de pista a l'Aeroport de Barcelona. Tots canten i les seves veus encara ressonen en les meves orelles.

Molts ja no són vius i els altres, plenament jubilats, perquè vull pensar que Pujol no va darrere de tot aquest lio que tenim ara a Catalunya. A mi se'm veu molt jove amb un micròfon a la mà, amb cara de pocs amics, mirant cap als mestres de la fotografia que teníem llavors, Déu em perdoni, perquè empenyien sense consideració el meu company Ignacio Otal, que era el tècnic que em va ajudar a aconseguir la proesa d'estar en primera línia. I dic proesa perquè, en aquell moment, calia tirar desenes de cables per arribar-hi comptant amb la generositat dels zeladors de telefònica, que feien possible o no l'arribada del so de tan històric moment, perquè ni hi havia sense fil ni mòbils, com ara disposem.

Aquesta foto, me l'estimo molt, i sempre dono la gràcies al seu autor que me la va enviar anònimament a la Ràdio, llavors Ràdio Miramar, perquè pogués ensenyar amb orgull als meus fills i aquests a les generacions futures de la meva família.

Era el meu certificat de catalanitat i també de periodista de compromís. És clar, la Llicenciatura me la van lliurar a l'Autònoma de Bellaterra, però l'aprenentatge de l'ofici el vaig haver de fer al carrer o davant d'un micròfon amb companys extraordinaris que avui són una part inesborrable de la història de la Ràdio.

És mateixa foto em van honrar col·locant-la al Museu de la Fotografia de Catalunya, i és una instantània per no oblidar, perquè és única. Darrere de tots nosaltres es veu l'avió presidencial i clarament en la seva punta el nom Ciudad de Mahón.

I per què explico tot això? Primer, perquè sóc quaranta anys més vell i això és tota una vida, i a continuació perquè avui és l'aniversari de la vinguda i sento enyorança de tota aquella classe política a la qual vaig conèixer i entrevistar infinitat de vegades durant la clandestinitat anterior i ja a partir d'aquest dia durant la Transició democràtica. Eren gent extraordinària. Uns apassionats amants de Catalunya.

Cadascun pensava d'una forma diferent, i molts venien o havien estat a l'exili i a la presó. Però tots van saber complir i van complir de sobres amb la missió que la Història els havia encomanat: retornar-nos la Generalitat al poble de Catalunya perquè tots, per igual, sabéssim gaudir-la. No presumien de res, però, al meu senzill entendre, i perdonin els que ara ens diuen unionistes, servents o el que és pitjor, franquistes, ho van fer de llibre. I Josep Tarradellas, per descomptat, de Matrícula d'Honor.

Per honrar la seva memòria i veient que els nostres actuals pares de les dues pàtries, no es posen d'acord en res, em comprometo a prendre'm un aigua cada dia, perquè el cafè m'ho ha tret el metge, amb tot aquell que no pensi com jo, amb el ferm propòsit de donar un cop de mà a la convivència, perquè com llavors, els ciutadans de Catalunya no ens enfadem els uns amb els altres i que els fills i els fills del nostre fills, puguin conviure en pau, això sí , tots junts.

No és molt, però si els que ara som, independentistes o constitucionalistes, intentem avançar pas a pas en aquesta direcció, segur que tornarem a trobar el camí que ens permeti tornar a reconciliar-nos. És una utopia? Però, què podem perdre amb intentar-ho?

Va per vostè, President i per tots aquells polítics que van acudir a l'aeroport del Prat a donar-li la benvinguda en aquell inesborrable 23 d'octubre de 1977. Molts catalans encara us trobem a faltar.