Un altre dia més perdut

Poso les urnes, va dir el president. Després, les va tornar a guardar i així tot el dia, fins que va arribar l'hora d'obrir el Parlament, que portava tancat 8 setmanes per obra i gràcia de la majoria minoritària ocupada en votar la seva Procés i tractar d'enganyar tot Europa -que, al final, no s'ha cregut el conte de la lletera catalana-.

Total, un altre dia més perdut per a la reconciliació entre catalans d'un i altre signe polític.

I demà més. No sé si amb les mateixes proposicions o amb altres més enginyoses que ens treguin d'aquest trist moment en què vivim. Quan a primera hora de l'aniversari dels Pactes de la Moncloa em prenia el cafè de rigor -el primer dels quals ja m'ha prohibit meu mèdica, que ha cuidat de mi durant més de vint anys, i que ara m'han tret del Consultori , sense donar-me l'oportunitat d'opinar, com si els pacients catalans no paguéssim els nostres impostos i no tinguéssim dret a opinar- doncs bé, a aquesta hora tan primerenca, no sortia de la meva sorpresa quan, en llegir l'editorial del diari degà propietat del Comte de Godó, m'assabentava que aquest orgullós i veterà diari que ha vist i escrit sobre gairebé tot "li suplicava" -sí, "li suplicava" - al president Puigdemont que no ens llancés als catalans contra la roques del precipici al qual ens hem tret el cap.

Com comprendran, la impressió que em va produir aquesta frase va fer que la tassa del cafè es em caigués a sobre, perquè el que tant hem demanat els diaris més petits fins ara mateix, acabava d'entrar de ple en el pensament d'aquest portaavions que és 'La Vanguardia 'per al món de la comunicació i per tant la conclusió per aquest periodista no podia ser una altra que la socorreguda expressió de "doncs sí que estem fotuts", però aquesta vegada de veritat.

Així que ja em diran com, davant d'aquest panorama de desesperança, podia afrontar la jornada i com també he pogut acabar-la després de les anades i vingudes d'un president que va voler, però no va poder després de diversos intents, posar les urnes per acabar amb l'hecatombe que ja tenim aquí a sobre.

No sé com tancarem la setmana. Tant de bo que amb millors perspectives, encara que molt em temo que els més violents i els més intransigents ens guanyaran aquesta partida per la mà.

Els recomano, però, que aguantin el tipus i pensin en les seves famílies. En elles trobaran la fortalesa perduda, ja que només per ells val la pena aguantar aquest diluvi, per després seguir intentant que els que han perdut el judici el recuperin el més aviat possible.

No perdem l'esperança; tornarem a aixecar-nos i, si tenim sort, entre tots aconseguirem que la convivència torni ser tan normal i tan agradablement diversa com ho ha estat en els últims quaranta anys de democràcia plena.