Un altre pacte del capó?

23-F: Membres de la Guàrdia Civil surten del Congrés per les finestres

Als que ens va tocar viure el 23-F, una de les icones que va marcar l'esdevenir d'aquell "motí" va ser l'anomenat pacte del capó, un paper que se signava a corre-cuita que eximia fonamentalment a "les bases" d'aquell intent colpista. Un paper al qual no se li va donar massa importància mediàtica, però del que tots ens vam assabentar i que va marcar, vulguem admetre o no "el devenir dels esdeveniments futurs i sobretot la reforma integral de l'exèrcit espanyol que comparat amb l'actual no té res a veure.

Al Cop del Procés res, aparentment res, s'assembla al que va ser l'entrada del Tinent Coronel Tejero al Congrés dels diputats. I no obstant això, els primers esdeveniments que anem veient, comencen a fer-nos albirar coses molt semblants. Naturalment, aquí només hi ha, des de l'1 d'octubre, civils i el treball de camp, es presumeix que es fa per darrere.

Moltes persones, com reconeixia Miquel Iceta han intervingut intensament amb el va intent que Puigdemont convoqués eleccions, no sé a canvi que, i el ja cessat President es va negar a fer-ho pressionat per "Déu sap qui", que ja se sabrà, però quan estava tot tancat, i el resultat ha estat que és Rajoy el que les ha convocat quedant com un demòcrata de tota la vida, precisament en la mateixa data. Casualitat o acord secret?

Se cessa al govern, fet que és conseqüència de l'aplicació del 155, amb la qual cosa, aquest adquireix la condició de probable detingut i queda davant els seus seguidors com executiu patriota "pota negra", es deixa marxar impunement a les seves senyories diputats, als quals se'ls permet fins i tot treure una urna per camuflar la seva culpabilitat manifesta votant en secret, anem, com es va deixar sortir als guàrdies civils per les finestres del Congrés el dia dels fets allunyant amb autobús del lloc dels fets.

A Trapero se li cessa de matinada per no fer sang i salvar el seu honor, i al seu Cap immediat se li permet fins i tot anar-se'n "pacíficament" amb carta de comiat inclosa quan el que preveu la CUP és que la Guàrdia Civil el  desallotgés del seu despatx una z acabada l'aplicació del 155. Tot, com veuen molt pacífic i civilitzat. O sigui, molt català, o si ho prefereixen molt independentista. Per descomptat Puigdemont no va sortir al balcó de la Generalitat, ni es va arriar cap bandera com demanaven els seus seguidors concentrats a la Plaça de Sant Jaume. I a la festa dels independentistes la Policia Nacional es va quedar en "els seus iots". No els sona tot això a acord de sotamà?

Diumenge, per descomptat, hi haurà una gran manifestació dels constitucionalistes, com ja la va haver-hi després del cop del 23-F. I estic completament segur, que com va passar amb els militars d'alta graduació el 23-F els tribunals jutgessin als polítics o governants que han portat a bon terme aquest Cop del Procés fins al final. Això sí, espero que amb la mateixa delicadesa que es va tractar a Milans del Bosch o al General Armada i els seus amics patriotes, amnistia inclosa, un cop s'hagi tranquil·litzat tothom.

Ignoro el paper que li reserven a la CUP, que són els que realment van prendre ahir els primers plans de les instantànies del Parlament. Però em puc arribar a imaginar l'escenari que els han adjudicat els "cervells grisos" que ha dissenyat aquesta escenificació final d'aquest cop del 27-O. Molt em temo que la solució passarà pel periscopi policial de la seva moderació o no en les revoltes de carrer que puguin produir-se. Les hòsties sempre se les enporten, els ingenus o els ximples.

Si la història imaginària que els explico, no és certa, perquè tot es trenca i res és el que sembla, segurament perdrem tots, especialment els ciutadans del carrer. Però si ho és o la realitat s'assembla a aquest conte, potser, fins tindrem una reforma constitucional en condicions en uns pocs mesos, on cadascuna de les parts, sàpiga les línies vermelles que no han de saltar-, i l'Estat, o sigui, Espanya, redefineixi el seu futur en base una descentralització justa en la qual, com en el 78, tots ens vam asseure "raonablement" incòmodes, almenys en els quaranta anys vinents.

Nosaltres, com els escrivia fa poc en ocasió de l'aniversari de Tarradellas, a intentar que a Catalunya ens reconciliem de nou i tornem a sentir-nos una societat feliç i pròspera, que no és poc.