Són molts els escriptors i pensadors, tant antics com moderns, que ens criden a entrenar-nos en l'acceptació: que acceptem el que ens passa, que no ens resistim, que deixem que les coses flueixin. Un concepte tan complex com senzill. Una idea profunda que en ocasions és entesa de manera superficial, benestarista, que la priva de la seva radicalitat per fer-la més assequible. No obstant això, el pensament és exigent, i l'acceptació és una de les pràctiques sapiencials més enriquidores a què ens podem lliurar.
Acceptar no és donar per fet que alguna cosa que està passant no canviarà, quan podria fer-ho. Tampoc ens obliga a quedar-nos quiets. Acceptar que alguna cosa és un fet, que està passant, no implica que no puguem intervenir-hi o, almenys, intentar-ho. La contemplació no és passivitat, ni l'acceptació ens convida a deixar les coses com estan.
No cal entendre per què està passant alguna cosa per acceptar-ho. Entendre-ho ajuda, sens dubte, però no és imprescindible. Si recapacitem un moment, ens adonarem que vivim immersos en multitud de fenòmens que amb prou feines comprenem: l'origen de l'univers, el moviment del pensament o l'amor són exemples d'esdeveniments amb els quals convivim, intuint el seu funcionament, però desconeixent la seva finalitat, si és que en tenen. Per acceptar una cosa no cal intuir el seu sentit.
La confusió més comuna, i la que més conflictes ocasiona, és creure que acceptar una cosa implica que deixi d'afectar-nos. Això és més un desig que una conseqüència lògica. Ens hem amarat de l'ideal del savi, de la seva impertorbable serenitat, i busquem els seus èxits, no a través dels seus ensenyaments, sinó al marge d'elles. Qui accepta pot també patir, i patir just per allò que accepta. La saviesa no és invulnerabilitat.
Allò que volem acceptar no ha d'agradar-nos, tampoc hem de desitjar-ho: amb no negar-ho serà suficient. Acceptar és reconèixer que alguna cosa està passant i admetre que fa això provoqui. Si ens fa mal, ens fa mal. Si estem farts, doncs ho estem. Si ens sembla injust, probablement ho sigui. No cal enganyar-se, ni obligar-se a sentir una cosa diferent del que un sent. El que està passant és real, com ho és la nostra reacció enfront d'això. És legítima, és coherent: és la nostra. L'acceptació no ens exhorta a voler les coses com són, sinó a afirmar-ho, confessant el nostre desgrat quan ens agradaria que fossin diferents.
Paradoxalment, en entrenar-nos en aquesta pràctica, en situar-nos en aquesta perspectiva de contemplació de la vida que no es resisteix a ella, que no xoca, és quan podem començar a obtenir alguna cosa del que buscàvem. En allò que no compreníem podria treure un sentit fruit d'una comprensió més profunda: menys humana, més real. També això que no suportàvem podria tornar-se tolerable, fins i tot admissible, una vegada que hem deixat de resistir-nos a això. L'acceptació comporta multitud de beneficis vitals, però aquests queden reservats als que la practiquen com a tal, sense esperar res a canvi. Els reben els que busquen la vida, sense exigir-li res a canvi.
Per això, és sempre posterior. Primer, atrevim-nos a sostenir el present. I a veure què passa.
Escriu el teu comentari