'Volver a las andadas'

Tornen a aparèixer els fantasmes previs als esdeveniments que van culminar en la implantació de l'article 155 de la Constitució i que van portar a la presó els que van intentar la implantació d'una república a Catalunya que separés a aquesta part de l'Estat dels que són els seus legítims propietaris, tots els espanyols, catalans inclosos.

Ara vivim temps preelectorals en què es parla de tot, fins i tot de governs legítims dels que s'esborra en les fotos a qui ha format també legalment d'ell. I després hi ha el dels que volen sortir de la presó per la via de la pressió popular dels seus més addictes o entusiastes seguidors, per descomptat amb l'oposició de diversos fiscals que no volen que la jutgessa Lamela deixi el cas dels membres del Govern als quals ha enviat a presó sense fiança.

Són temps d'incògnites difícils de discernir, sobre les quals els candidats a les eleccions del 21 de desembre parlaran llargament sense intentar prèviament posar-se d'acord, perquè quan no hi hagi remei, tornem a ser on érem, amb l'única diferència que els que van desobeir les lleis es tornin a seure a les seves antigues poltrones per seguir fent exactament el que abans feien, és a dir: fer veure que acaten la Constitució per després poder repartir els diners de tots entre els seus amics i paniaguados, que són els que ara s'arremolinen prop de les seus d'Esquerra i PDeCAT per reclamar allò tan humà i terrenal com és "Què hi ha d'allò meu?".

Mentrestant, en el dia a dia, ens seguirem mirant amb ressentiment, mentre a la resta de l'Estat ho anticatalà s'anirà assentant, una cosa consubstancial al sentiment que l'espanyol va lligat a aquest sentiment de rebuig cap als que al seu torn practiquen com socialment cert que aquell que no és independentista és una mal català. I així ens anirà a tots, mentre a Madrid als seus polítics d'Estat ja els semblarà bé que, mirant a una altra banda, es pot també viure, encara que sigui vergonyosament.

De la roïndat també es malviu, sobretot si es té un estómac a prova d'oli de ricí. L'odi uneix molt a l'ésser humà, especialment a aquests grups que només pensen en ells mateixos, com aquesta senyora gran que un dia va ser presidenta del Parlament i ara es diverteix a Twitter enviant a Cadis al seu més aferrissada adversària política, com si això tingués sentit o fora èticament acceptable.

Tornarem a votar i tornarem de nou a equivocar-nos i així fins a la derrota final, en la qual ens faltarà la feina i enyorem aquells temps en què centenars d'empreses estaven encara entre nosaltres i Barcelona era la favorita per acollir l'Agència Europea del Medicament, com en el seu dia va ser seu d'una Olimpíada de la qual els que la van gaudir van fer fora al seu principal impulsor, acusant-lo de feixista sense que els tremolés el pols i oblidessin el seu amor a Barcelona.

Som com som i, pel que es veu, seguim sense aprendre res dels nostres propis errors.

I és que quan un es creu un ésser superior i que els altres li roben, és impossible que la majoria li entenguin i molt menys que es deixin acovardir. Com va escriure el poeta:

Ai dels que tenen al front una estrella, ai dels que tenen als llavis un cantar!