Catalunya: és la ideologia, estúpid

Joaquín Roy

Joaquín Roy és Catedràtic Jean Monnet i Director del Centre de la Unió Europea de la Universtat de Miami.

Sessio Parlament Catalunya

Sessió plenària del Parlament de Catalunya


El resultat de les insòlites eleccions catalanes, decretades pel govern espanyol (i no pel Parlament català i el seu President) ha tingut un balanç que haurà de quedar en els anals del constitucionalisme espanyol. La possible constitució del govern català, liderat per Carles Puigdemont, fugit a Brussel·les, ha de ser considerada com a conseqüència de la supervivència de la ideologia i de l'aplicació de les matemàtiques parlamentàries.


La contundència de les accions del govern espanyol (intervenció de l'autonomia catalana, per aplicació de l'article 155 de la Constitució espanyola) i els tribunals (empresonament cautelar de diversos consellers i dirigents d'associacions cíviques que van coadjuvar a la celebració del referèndum il•legal de l'1 d'octubre), no sembla que hagi assortit l'efecte de dissuasió dels anhels independentistes. Els partits que han estat al capdavant de l'aplicació dels sentiments separatistes, que van arribar a aprovar una Declaració d'Independència unilateral, han aconseguit un nou èxit.



No solament tot sembla ser un triomf de la ideologia, sinó que es reforça novament per les matemàtiques parlamentàries. La novella formació batejada com “Junts per Catalunya” (JpC), jibarizació de la coalició abans coneguda com “Junts pel Si”, que va anar l'ariet d'atac de l'aliança de les restes de Convergéncia Democràtica, l'antic invent de Jordi Pujol, ha superat a la històrica Esquerra Repúblicana. Amb els seus vots combinats (66) i el suport de l'anticapitalista CUP, JpC supera la mínima de 68 escons per formar govern.


D'altra banda, l'èxit més espectacular ha estat protagonitzat per l'impressionant ascens de Ciutadans, fundat pel català Albert Rivera, i liderat en el context parlamentari català per Inés Arrimadas, andalusa de naixement. D'ubicació centrista, encuadrable en els diversos formats liberals d'Europa. Ciutadans pot haver estat acusada d'actuar com una branca del conservadorisme del Partit Popular, i s'ha convertit paradoxalment en enemic frontal de Mariano Rajoy. Arrimadas ha captat milers de vots que no solament expressen la seva oposició a l'independentisme, sinó també la seva incomoditat a compartir espai amb el PP.



Si els votants que han recolzat tossudament a Puigdemont, igual que els que han seguit fidels a Esquerra, ho han fet per lleialtat ideològica, i no s'han acovardit pels arguments esgrimits pel govern espanyol quant a la deterioració de l'economia catalana, els que han regalat el seu vot a Arrimadas han estat impel·lits per desconfiança de l'historial del Pàg. El panorama català actual reflecteix en certa manera una oscil·lació cap al centrisme liberal, que curiosament va ser l'origen del partit de Jordi Pujol, abans de la fugida cap a davant del seu successor Artur Mas.



En aquest context s'entén també el sostre dels arguments de la pròpia Esquerra Republicana, malgrat els seus reclams de capturar un espai socialdemòcrata, amb tan bones intencions com la hercúlea tasca dels socialistes catalans, sota la direcció de Miquel Iceta, l'historial professional dels quals inspirava confiança. Però els efectes de la cruenta ruptura entre els seus sectors catalanista i “espanyolista”, entre els grups “obrers” i els “intel·lectuals”, ànsia de tota socialdemocracia, encara té un efecte de zapa. Per aquest motiu l'anomenat d'Iceta per ser el president del consens dels sectors “constitucionalistes” es va enfonsar per la força no de la ideologia, sinó de les matemàtiques. Els independentistes tenen la majoria, sense necessitat de mendigar vots en el conclave parlamentari.


L'esquerra diversa dels “comuns”, una macedònia d'excomunistes i afins a Podemos, pot considerar-se perdedora doble, per no poder exercir la seva força en coalicions per a la investidura. Per la seva banda, la CUP ha vist rebaixada la tropa a la meitat, però conserva la basa del suport necessari per a la “restauració” de Puigdemont. Curiosament, els anticapitalistes potser hagin de refugiar-se sota el sempre condemnatori “grup mixt” amb el supercapitalista Partit Popular català, que es quedarà amb amb prou feines 3 diputats (d'11 en l'anterior legislatura).


Rajoy liderarà a nivell estatal el partit amb major nombre d'escons al congrés espanyol i estarà a la cua en el català. No seria gens d'estranyar que els experts a escodrinyar les motivacions d'aquest descens als inferns se centrin en l'actuació erràtica de diversos membres del gabinet de Rajoy, i els propis silencis del president, escudant-se en la lletra freda de la Constitució. Els sectors independentistes es felicitaven cada vegada que la vicepresidenta del govern Soraya Santamaría justificava les accions del seu superior. Un impecable treball de camp revelaria que gran part del nou voto independentista prové de la decisió d'última hora de catalanistes moderats que al moment d'inserir la papereta es convertien en pragmàtics inversors de la utòpica república.


Els sectors que s'han oposat a la reforma del reglament de votació haguessin de reflexionar, ja que una part important del tossut vot independentista prové de la Catalunya “profunda” de l'interior i les ciutats mitjanes. El vot a les grans ciutats (més de base immigrant) és més car que a l'interior (de profundes arrels quasi-ètniques).


Per aquest motiu la combinació dels arguments ideològics i el rebuig dels advertiments d'arguments econòmics (fugida d'empreses del territori català, descens del turisme) hagin fet possible aquest resultat. És la ideologia, estúpid, es diria en el context de Clinton? També és la matemàtica… i la geografia.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH