Johannes Pramsohler: “M'agrada fer programes una mica educatius que ensenyin coses noves”

El violinista tirolès Johannes Pramsohler és el fundador i director artístic de l' Ensemble Diderot, una formació dedicada a la música barroca amb seu a París. El 2013, funda el seu propi segell discogràfic, Audax Records , i des de llavors no ha parat de llançar projectes que destaquen per la seva originalitat i per la cura a l'edició, mereixedors de nombrosos premis, incloent el Diapason d'Or.

El recent disc gravat pels membres d' Ensemble Diderot, Travel Concertos , està dedicat a obres de creadors del Barroc tardà, com ara Bach, Kress o Pisendel, específicament escrites per interpretar de gira.

El nou disc d'Ensemble Diderot porta per nom Travel Concertos (Concerts de viatge). Què tenen en comú entre si les diferents peces que hi són incloses de Bach, Kress, Pisendel, Heinichen i Durant?

Són concerts de format petit, molt pràctic per quan se'n va de viatge. Pertanyen al principi de l'època dels virtuosos itinerants i per això contenen parts solistes molt elaborades i un acompanyament orquestral més reduït, perquè un mai no sap què es trobarà com a orquestra quan és lluny de casa.

Podem dir que la generació de Bach -els que apareixen al disc van néixer a la mateixa època, excepte Durant, que és més jove- és la primera de “músics estrella” que són reclamats per tocar a les corts de nobles i prínceps?

Sempre hi ha hagut músics a les corts. La novetat era aquest concepte d'anar-se'n de gira i poder donar mostres de la seva feina. Un havia de tenir la seva carta de presentació, i què millor que un concert per a un o diversos solistes, on aquests porten el pes principal, i els músics locals podien assumir fàcilment l'acompanyament.

De quina manera adaptaven les seves obres aquests compositors per poder-les portar a qualsevol lloc?

No són obres adaptades, sinó obres específicament escrites per a ocasions especials. La qüestió és més aviat quins problemes cal resoldre quan vas de viatge. Vols exhibir les teves capacitats virtuoses, necessites acompanyament senzill i reduït, i de vegades t'has d'adaptar a un diapasó diferent.

Sabem, per exemple, que els virtuosos de la cort de Dresden van viatjar a Viena el 1718 ia Berlín el 1730, i sabem qui va participar en aquests viatges. Eren exactament els músics per tocar el concert de Heinichen, que hem enregistrat en aquest disc. És una peça molt especial – un concert per a violí, oboè, flauta, violoncel i tiorba – acompanyat només per una banda, que toquen violins i violes a l'uníson i amb sordina.

En aquest sentit, en què es diferencia aquesta versió del Cinquè Concert de Brandenburg de Bach inclosa al disc d'altres potser més conegudes?

És la primera versió que Bach va compondre – probablement per tocar-ho en les visites als banys de Karlsbad amb el príncep de Köthen. Al meu entendre és una versió més equilibrada que la molt coneguda versió posterior. La cadència és molt virtuosa, però escrita en un sol traç. Després, quan Bach va preparar l'edició definitiva dels sis concerts, sabia del nou clau a la cort del Margrave de Brandenburg, i ho va voler exhibir encara més. Segur va ser la més profunda reverència de Bach al Margrave, a qui podem imaginar assegut davant del seu caríssim claucí Mietke tocant com un primus inter pares amb els seus músics.

Has suggerit que una raó addicional per la qual els músics escrivien diverses versions d'una mateixa peça era que hi havia instruments, com l'orgue, que s'adaptaven més lentament a les novetats al camp de la música. Com podien compensar els instruments més versàtils, com ara el violí, aquest tipus de problema?

El que podem constatar amb un instrument com l'òrgan és el diapasó que es feia servir, que variava d'un lloc a l'altre. Era habitual que els músics viatgessin, per tant, amb el material d'orquestra en diverses tonalitats diferents per poder adaptar-se a situacions diferents. Trobem a més un cas molt curiós en el cas del concert de Kress que hem enregistrat. La part solista està escrita per ser tocada afinant el violí mig to més agut que la resta de l'orquestra, cosa que li confereix a més una sonoritat molt particular.

L'àlbum inclou quatre obres gravades per primera vegada, dues de Pisendel, una de Kress i una altra de Carlo Paolo Durant. A què es pot deure que mai hagin estat registrades en disc?

Molts intèrprets tendeixen a anar per l'opció fàcil ia concentrar-se en peces conegudes, però nosaltres ens vàrem proposar aprofundir i anar a les biblioteques a cercar més repertori. Estic molt content que els meus col·legues de l'Ensemble Diderot comparteixin la meva passió; de fet, va ser el nostre llaudista Jadran Duncumb qui va trobar el concert de Durant a Brussel·les. L'altra qüestió és potser que es tracta de peces complicades: un no es pot limitar a tocar-les, cal donar-los sentit, trobar el so adequat. Les combinacions d'instruments són de vegades molt estranyes. Treballem molts dies en aquests concerts per fer-los realment nostres.

Teniu una producció discogràfica molt extensa i ordenada per sèries de discos. Quin criteri seguiu a l'hora de seleccionar material nou per gravar? Quin lloc ocupa Travel Concertos dins de la discografia d'Ensemble Diderot?

Travel Concertos és a la nostra sèrie de concerts. Recentment hem gravat concerts per violoncel amb la nostra violoncel·lista Gulrim Choi, i l'any que ve gravarem concerts amb Philippe Grisvard, el nostre clavecinista. M'agrada donar aquestes ocasions als meus col·legues d'exhibir-se com a solistes i amb l'ensemble, i, sobretot, amb el segell Audax Records tenim aquesta plataforma increïble on cadascú pot fer els seus projectes.

El nostre únic criteri és que sigui bona música, obres que ens agradi tocar i un repertori que pensem tingui sentit per al públic. M'agrada fer programes una mica educatius que ensenyin coses noves, aspectes interessants. Tenim sobretot la nostra sèrie amb les sonates en trio que explorarem encara més en el futur. Em sembla molt important construir un repertori de sonates en trio – n'hi ha més de 2.000 i algú n'ha de fer una selecció!

L'estructura d'Ensemble Diderot parteix d'un nucli fix d'intèrprets i n'amplia els membres en funció de les necessitats de la programació. Com resulta aquest format escalable i flexible? Permet emprendre projectes de dimensió molt diferent?

Ser flexibles en el format ens permet fer fins i tot òperes i oratoris. També tenim el nostre propi cor, per exemple. Però el nucli fix és el més important per a mi. El meu somni va ser sempre tenir un grup de música barroca que treballi com fa un quartet de corda modern estable – que té el seu repertori i on els membres es confien cegament. Aquest nucli és el nostre laboratori d'experiments, on sorgeixen les nostres idees, i on construïm el nostre so, que després transmetem a l'ensemble de dimensions més grans.

Quina rellevància concedeixes a interpretar exclusivament amb instruments d'època?

Penso que és important ser coherent. No em molesta per res si es toca música barroca en instruments moderns – de vegades ho faig jo també quan em conviden orquestres simfòniques per treballar amb ells. Tampoc no és important per a mi si un instrument és antic o no. Però no m'agrada la barreja d'instruments de corda que hi ha en moltes orquestres barroques avui dia... Són coses tècniques molt subtils, però no n'hi ha prou de posar cordes de budell a un instrument modern. Al final és frau d'etiquetes si fas creure el públic que toques amb instruments barrocs, però la meitat dels violins a l'orquestra són violins moderns amb alguns “ajustos cosmètics”.

Ja està gairebé acabant l'any, quins nous projectes destacats penseu emprendre el 2023? Sembla que ja teniu programats un bon grapat de llançaments discogràfics…

Després d'haver tret tres discos amb concerts, l'any 2023 serà un any de música de cambra. Comencem l'any amb la nostra interpretació de l'ofrena musical de Bach, que enregistrem en format Dolby Atmos -un projecte immersiu que existirà en molts formats-, també un àlbum visual.

Després traurem un disc amb “Sonatas a 4” – les darreres obres de l'època barroca abans de l'aparició del quartet de corda. Són peces increïbles i monumentals de Goldberg, Handel, Janitsch, Fasch i Telemann. I hi haurà més descobriments que ja hi haurà temps de desvetllar!