La nit de Lluna

Sempre que apareix la seva firma a La Vanguardia , recomano els que no són lectors habituals del rotatiu barceloní que la llegeixin. Va ser corresponsal a Hong Kong, entre 1987 i 1993; a Washington, entre 1993 i 1996; a París, entre el 1996 i el 2000. Va cobrir les revoltes del Tibet i de la plaça cairota de Tahrir, la matança de Tiananmen, les guerres de Kuwait i l'Iraq i aquest any, durant cinc setmanes, la invasió d'Ucraïna. Va ser redactor en cap d'Internacional entre el 2005 i el 2014. I des d'aleshores, fins ara, escriu 'columnes' divertides, benhumorades, satíriques i lúcides, amb esplèndid estil. Té personalitat, és valent i mai no rema a favor de corrent; tampoc no adula ningú. Té recursos, voluntat i intel·ligència per donar a entendre amb claredat allò que pensa, de manera que no deixa indiferent ningú. Qui el vulgui odiar, que l'odiï.

Em refereixo a Joaquín Luna, que sent molt jove va entrar a la redacció de La Vanguardia . Era estiu del 1982 i el va fitxar Horacio Sáenz Guerrero, el seu director entre el 1969 i el 1982: catorze anys; set abans de la mort de Franco, set després. Sempre deixant petjada de bon ofici i de qualitat.

Un dels temes preferits de Joaquín Luna, que ha acabat per caracteritzar-lo, és el de la figura social del divorciat, la psicologia del qual, diu, oscil·la entre les ganes de viure amb intensitat i les d'alliberar algun ressentiment contra algú. Ara acaba de publicar una crònica personal de la nit: auge, agonia i fauna, on esplaia la psicologia del noctàmbul des de les seves pròpies vivències; ho fa amb gràcia i sabent bé del que parla. A Aquesta ronda la pagament jo (Llibres d'avantguarda) defuig, com sempre, els tons solemnes i pomposos, i juga amb la frivolitat.

Qui transnotxa tot el possible i matina el mínim, parla de la nit de Tòquio i destaca que torni la humanitat “als que de dia semblen robots uniformats tan iguals els uns als altres, tan polits i homogenis”. La capital del Japó distingeix a la nit els toquiotes i atén el seu desfogament. Ella i París, destaca l'escriptor, són les ciutats imbatibles de matinada . Totes dues tenen restaurants oberts les 24 hores del dia. “Se'm salten les llàgrimes per aquest patrimoni de la humanitat”, postil·la el noctàmbul Luna.

Matinar per què?, es pregunta després d'evocar un popularíssim anunci de bona nit de la televisió dels anys setanta, dirigit als petits i cantat així: “Anem al llit que cal descansar perquè demà puguem matinar”.

Tot i això, recalca, “durant el franquisme hi va haver força nocturnitat, força vici i força gresques perquè el règim donava vies d'escapament i aixecava a la seva manera, la tapa de l'olla perquè la pressió no desbordés”. Habitual des de jove als locals de la vida nocturna, afirma que a Espanya la seva època apoteòsica es va donar entre el 1980 i el 2000. Ara, en canvi, va de capa caiguda.

L'ímpetu dels 'rodríguez' ha passat a millor història. El casat que es quedava treballant mentre la seva família estiuejava fora, estava, diu, en llibertat condicional. “La seva reputació es basava més en allò que imaginava la gent que allò que succeïa en realitat”. Joaquín Luna entén que el noctàmbul és una espècie en vies d'extinció, i la causa del seu retrocés imparable la situa en els amos de Silicon Valley, en l'expansió fenomenal de la tecnologia. La consolidació d‟aplicacions i xarxes socials de contacte ha modificat de forma dràstica l‟art de lligar il‟emoció de seduir en directe s‟ha anat difuminant.

A aquesta confabulació còsmica contra el món i la vida nocturna, larvada des de feia anys, s'hi ha sumat el confinament general per la pandèmia de la covid-19, d'efectes demolidors.

De tota manera, l'irònic periodista barceloní ressalta que la fe a l'esdevenidor és l'última cosa que es perd. I amb certa condescendència, exclama que “cal tenir fe en la humanitat, però no gaire”.

En qualsevol cas, Joaquín Luna adopta la ressonant peça musical d'Hervé Vilard Capri c'est fini com a ingredient d'una esquela emotiva per a noctàmbuls empedreïts. I que ens treguin el ballat!