Sense indiferència ni indolència

Fa uns dies vaig quedar amb un bon amic que no veia des d'abans de la pandèmia. Està jubilat i va decidir retirar-se amb la dona a la Catalunya profunda, a la Catalunya rural. Viu envoltat dels seus estimats animals, cultivant el seu hort, fent caminades i conversant amb els vilatans. Feia temps que no posava els peus a Barcelona i va haver de venir per un assumpte familiar, però em va manifestar la incomoditat que li produïa estar per aquí i la sensació d'afartament que l'envaïa.

Els sorolls i crits, l'enrenou de carrer i la infame i impune manera de conduir patinets i bicicletes se li ennueguen i se'l fan insuportables. He de dir que a qui no, però no tots ens en podem anar, així com així. La seva visita va ser fugaç i l'endemà va tornar cap a casa.

Li vaig parlar de Charlotte Lawson, una editora i escriptora nascuda a Irlanda fa prop de dos segles. Amb 23 anys es va anar a viure a Londres, i al cap de poc es va casar. Des de llavors, passaria a anomenar-se Charlotte Riddell. Amb aquest nom signava els seus llibres, més de cinquanta. Només n'he llegit un: Weird Stories ('Històries estranyes'), que vaig llegir a la versió espanyola que Regne de Rodona (l'editorial del fabulós escriptor que ens acaba de deixar, Javier Marías) ofereix amb el títol La vella senyora Jones i altres contes de fantasmes .

Després de la trobada amb el meu vell amic, vaig tornar a fullejar aquest llibre i vaig trobar aquest paràgraf eloqüent:

“Tant de bo no hagués de tornar mai a Londres!, vaig pensar, doncs sóc una de les poques persones que queden a la Terra que adoren el camp i detesten les ciutats”.

Està escrit el 1882, fa prop de segle i mig, quan la gent s'afanyava a anar a les urbs, a la recerca de feina i enlluernats pels llums de la ciutat.

Adorar el camp , tota una bellesa a lliure disposició. El camp vist com a oportunitat de contemplació i vida interior més que no pas d'exigència d'esforç, amb un patiment agregat per la inseguretat que generen les possibles inclemències del temps.

En un altre lloc d'aquests relats de Charlotte Riddell es pot llegir: “Vaig mirar al meu voltant amb un plaer subtil i intens i vaig sentir, gairebé per primera vegada a la vida, tot l'encant i la bellesa de la nit”.

Expressa una cerca afanada, allunyada de tot esnobisme, de la dolçor, enmig d'un món amarg. Equival a perseguir un fantasma en somnis. I trobar moments en què el somni sembli realitat i la realitat el somni. Al cap ia la fi, l'ésser humà inclou irrealitat a la seva realitat i projecta qui vol ser.

A més d'obtenir plaer en llegir aquests relats, em van mostrar una obertura a una altra reflexió: que en tornar la vista enrere, poder adonar-nos d'haver estat el nostre pitjor enemic. Algú a qui sempre, “la seva indiferència, la seva indolència, la seva volència pel plaer, la seva gelosia incontrolable, els seus rampells de passió” l'havien posat als peus dels cavalls, “al mateix temps que trencaven el cor i feien mal l'orgull d'aquells que més ho volien”.

De tot això mai no tenim temps per pensar, sent optimista potser en les vacances. En qualsevol cas, és una tasca sempre pendent, com durant un temps ho va ser aprendre anglès. D'aquí ve la importància i el valor d'aproximar-nos a aquestes realitats fantasmals mitjançant la lectura, i repetir-nos lentament, com paladejant-les, un parell de línies; per exemple, aquestes:

“Miré al meu voltant amb un plaer subtil i intens i vaig sentir, gairebé per primera vegada a la vida, tot l'encant i la bellesa de la nit”. D'una nit corrent, se'n pot extreure bellesa.