Patotxades de l'ego

Miquel Escudero

Catalunyapress boadellaopime
Foto: Europa Press

 

Sòl llegir cada llibre que publica Albert Boadella. El llegeixo amb interès i gust, és un magnífic escriptor i sap ser divertit. Del seu recent El Duque recordo amb delit algunes de les seves anècdotes, narrades amb particular gràcia. Però és ben sabut que Boadella és, sobretot, un home de teatre; tant actor com director. Va fundar la gran companyia 'Els Joglars' el 1961, i mig segle després, el 2012, es va retirar i la va deixar en bones mans.

 

Admiro no només el seu enginy i la ironia, sinó també la seva valentia en expressar-se; una qualitat poc habitual. Tot i això, he llegit amb desgrat el seu últim llibre Jove, no em cabregi (Edcs. B). Les meves simpaties per un dels fundadors de Ciutadans no són incondicionals, mai no ho han de ser. No sóc 'carn d'obediència sentimental' i, igual que el joglar mateix, rebuig exercir de públic dòcil i domesticat de qui sigui.

 

És un guió teatral amb només dos actors. Un director retirat rep a casa seva un doctorand que ha demanat parlar amb ell. El director corregeix al jove els seus llocs comuns amb una aspror contínua i creixent. No en deixa passar una i aprofita cada instant per carregar contra l'onada d'infantilisme progressista que ens cobreix.

 

'En vostès tot està prejutjat', li diu, posant-lo al sac de les ments parasitàries. La progressia com a producte d'una societat consentida, on avui la universitat és “un escarni a les seves essències”. Boadella parla de cretins perseverants, de confusió i de mandra mental. De tipus amb la vanitat de pretendre que les seves ocurrències i ximpleries ja estan en el camí de la veritat indiscutible. I que són incapaços de fer-se càrrec de raonaments oposats als seus i que recorren immediatament a les desqualificacions i insults.

 

"Vostès –diu al progre, que és un paio educat, perseverant i una mica lelo- viuen en un obscurantisme esquerre que només veuen fantasmes i contubernis masclistes, conservadors, explotadors i feixistes. Estan ancorats en una sempiterna adolescència".

 

Té raons per dir el que diu. Què és, doncs, el que m'ha enutjat d'aquest llibre, fins al punt d'estar temptat diverses vegades a deixar-lo llençat? Sense cap dubte, el to emprat, suficient i hostil. M'avorreix i m'incomoda aquesta manera de relacionar-se. I el que em va frenar a abandonar la lectura va ser la confiança dipositada anteriorment i la curiositat de no perdre'm un desenllaç sorprenent; no crec que fos per masoquisme.

 

El primer dia, el director va rebre l'universitari anant al gra. "Anem a allò concret. Què espera vostè de mi?". Generós amb el seu temps, el director acabaria reconeixent al final d'aquests diàlegs gens socràtics (ja que el mètode seguit no és de majèutica) que el jove és “l'únic que m'ha sentit”. Si realment va ser així, és perquè va aconseguir superar el desdeny i la impertinència amb què el director el va escarnir.

 

Succeeix que el to emprat pel mestre amb l'alumne és aclaparador i insultant. Es dirà que potser aquest to va ser mà de sant per a la 'conversió' del jove, en enfrontar-lo a un mirall amb etiquetes rotundes i desagradables. Però, de fet, assistim a una exhibició de sentències irrefutables i pretensioses, trufades amb pèssimes maneres.

 

És indubtable que sempre cal comptar amb les opinions antagòniques i no témer que es posin en dubte les nostres creences. Però donen, els uns i els altres, el nivell intel·lectual i moral adequats per a la convenient funció crítica?

 

Bé sé que el gran Boadella sap molt més que jo en una sèrie de coses, i que l'art n'és un de sol amb diferents artesanies. Però el to emprat aquí m'allunya de forma radical i em fastigueja. No diguem quan arribo a llegir que "està comprovat científicament que les manyagues als animals els redueixen el cervell. El mateix els passa a les persones".

 

Absolutament fals i contrari a la realitat, em respon el meu veterinari de capçalera: aquests mims redueixen la pressió sanguínia i milloren la nostra ansietat. Però Albert Boadella no aporta les proves científiques que anuncia. El meu amic veterinari, de fortes i sòlides conviccions ciutadanes, no hi pot passar. Jo tampoc.

 

I, de remat, què dir de concedir la presidència de Tabarnia a Ayuso? No en nom meu. El bon joglar, anterior president tabarnès, l'abassega amb extraviat entusiasme. Quin preu tenen aquestes patxades, quant se'n dóna?

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He llegit i accepto la política de privacitat

No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH