L'efímer i la fragilitat

Julià Marías deia que no tot el que és humà és personal, però que tots els humans són persones; per descomptat, facin el que facin o deixin de fer. Encara que no l'expressés amb aquesta fórmula, aquesta idea la podria compartir el psiquiatre austríac Viktor Frankl, que proposava aprendre a veure allò humà en l'ésser humà i que no ens oblidéssim de veure'l.

L'autor del conegut llibre L'home a la recerca de sentit va adonar-hi de com va sobreviure als camps de concentració nazis, a diferència dels seus pares i de la seva dona que hi van morir. Frankl va fundar una psicoteràpia d'anàlisi existencial coneguda com a logoteràpia, i posava en valor la capacitat que l'ésser humà té de patir. És evident que, si puc eliminar la causa d'un patiment determinat, ho he de fer. Emperò, Frankl estava convençut que tot el patiment que havia suportat li servia, en última instància, per fer-ne un millor orientador psicològic.

El 1984, a punt de ser octogenari, va pronunciar una conferència a la petita ciutat austríaca Dornbirn. El seu text, inèdit fins ara en espanyol, porta el títol Assumir lo efímer (Herder). És una reflexió a partir del reconeixement de la vida com un continu morir, un continu dir adéu. Es plantejava Viktor Frankl les possibilitats vitals que la vida, malgrat el seu caràcter efímer, ofereix a un ésser humà. Tenir possibilitats obre el pas a noves realitats.

En qualsevol circumstància, cal estar preparats per tolerar les frustracions. Però també per apuntar directament contra el buit de sentit. Frankl recordava que, per a Harvey, cèlebre metge anglès del segle XVII, l'única manera de suportar la vida és tenir sempre una tasca per complir. No pocs es deprimeixen en entendre que per a tothom estar aturat equival a ser inútil, i equiparen ser inútil amb viure sense sentit; estaríem, així, programats per a la desesperació. Tanmateix, el mer fet de mantenir-nos receptius ens porta a parar esment a la realitat, i per tant a estar actius. Vivenciant i estimant podem descobrir possibilitats de sentit existencial que no albiràvem abans.

Insistia Viktor Frankl que les vivències i les obres que hem dut a terme al llarg d'una vida, “res ni ningú ens els podrà treure i arrabassar, desfer o cancel·lar mai”. Reivindicava el poder d'obstinació de l'esperit, persuadit que no es pot esborrar la bondat que hom ha desenvolupat a la seva pròpia vida. O la possible satisfacció d'haver extret la millor lliçó possible del patiment experimentat mateix.

Una altra línia d'acció terapèutica que apuntava a la seva exposició llunyana era la d'orientar industrials, directius i executius que, per la raó que fos, es donessin de baixa a les seves empreses i s'incorporessin a alguna altra activitat. El servei psicològic que se'ls pugui oferir passa per incorporar una dimensió que personalitzi. Aquesta és sempre la clau de tot. Importa, per tant, desfer i revertir els processos d'idolatria que ens aparten del personal. La primera idolatria és a lèxit.

En centrar tota l'atenció en imatges i en símbols d'èxit i aclaparament, passa que els arbres dels símbols impedeixen veure el bosc del que és real. En no reconèixer la dignitat incondicional de l'ésser humà, i marcar-lo amb el valor excloent de 'cosa', segons la seva utilitat, la societat que resulta d'aquestes interaccions està afligida d'alienació profunda i els seus membres corren un particular i seriós perill per la seva fragilitat.