Un esforç d'anys per ser personal

Nascut el 1573, al si d'una família llombarda de Caravaggio (d'on el nom amb què és conegut), Michelangelo Merisi va aprendre de nen els rudiments de la pintura, mentre ajudava a barrejar el guix dels frescos. Va morir el 1610, enmig d'un gran infortuni, i romandria en l'oblit gairebé quatre segles. Al professor i excepcional crític d'art Roberto Longhi se li deu en gran mesura la recuperació com a figura imprescindible de la pintura. Un artista “abandonat, amagat i gairebé sense patrons” que buscava l'instant i que va ser precursor de la fotografia, embrió del cine.

Pasolini va reconèixer el seu deute amb Caravaggio i amb Longhi; les classes li van fer descobrir el significat més profund i intens del pintor, i en van fomentar la passió pel cinema. Per a l'autor de Mamma Roma , Merisi va inventar un món que posar davant del cavallet al seu taller i va introduir una nova llum, quotidiana i dramàtica; tant els nous tipus de persones i de coses com el nou tipus de llum, els va expressar perquè els havia vist a la realitat. Va aportar un diafragma amb una lluminositat artificial que distanciava els espectadors dels personatges dels seus quadres.

Per la seva banda, Martin Scorsese va quedar impressionat pel poder de les imatges de Caravaggio. Parlant de les seves obres La conversió de sant Pau i Judith decapitant Holofornes , va dir que eren com un muntatge cinematogràfic modern: “Hauria estat un magnífic cineasta, no hi ha cap dubte. I jo vaig pensar que podia fer servir això també…”.

S'acaba de publicar per primer cop en espanyol el magistral assaig Caravaggio (Elba), de Longhi, on s'assisteix a l'immens recorregut mental de l'artista: “un esforç d'anys escrutant l'aspecte de la llum i l'ombra incidentals”. Si el Renaixement va portar el descobriment de la perspectiva, Caravaggio va deixar a les seves obres evidència de la repercussió de l'ús de la llum: una llum màgica, no natural, com a forma d'encantament. Va ser una manera d'expressar-se inusual, on cadascuna de les noves temptatives creava controvèrsies i era desqualificada com a provocadora i indecorosa per l'establishment artístic. D'aquesta manera, la irritació dels pintors acadèmics es va fer palesa i palesa.

Roberto Longhi escriu que “en art, tota nova veritat personal constitueix un nou descobriment que els ídols artistes precedents intentaven excloure”; marcar i aïllar. Caravaggio, destaca Longhi, va ser un geni precursor de la pintura futura que, torturat i intrèpid, tenia una capacitat de creixement sense fi . Per poder anar al fons de les coses havia de prescindir del que se'n digués, i assumir el conflicte en què es veia envoltat. El seu caràcter sembla que era irascible, intens i extravagant. La vida era per a ell un drama.

Al pròleg d'aquest llibre, Artur Ramon veu el pintor com el més modern dels mestres antics i el que millor connecta amb la nostra sensibilitat . Es va dir que els seus primers quadres eren retrats seus al mirall, i es va escriure que era de pell fosca i tenia els ulls negres, negres les celles i els cabells.

Sense entrar a les vicissituds de la seva vida i de les seves obres perdudes, va passar anys a Roma (on el cardenal Francesco Maria Del Monte va ser el seu mecenes), Sicília, Nàpols i Malta. Va morir el 18 de juliol de 1610, a la Toscana, indigent i víctima de la malària. Se li va donar sepultura en algun lloc de Porto Ercole.

Segles després, Roberto Longhi va saber desenterrar el seu valor i enfocar-lo amb una llum màgica adequada. Ha deixat així a les nostres mans un tresor que sol passar d'incògnit, potser per presentar com si res una cistella plena de fruita barata, on al costat d'una poma sana no hi falta l'agusada.